¿Va ser penal o van guanyar els sindicats?

Espanya és unarealitat paral·lela. O dues. O tres. Un país ideat pels guionistes de 'Fringe'. Aquesta és almenys la conclusió a què un marcià (recurs habitual en articles d'aquesta mena, disculpin el clixé) arribaria si fes un cop d'ulla les portades dels diaris de dijous. Lavaga generalde dimecres, diuen, diem la premsa a lesportades, va ser un fracàs, va ser una vaga limitada, va ser molt general o va ser massiva però amb impacte moderat.

Dit d'una altra manera: la premsa, el periodisme, d'aquest país, com a gremi, com a conjunt, és incapaç d'informar l'opinió pública sobre què va passar el dia de la vaga. Que les capçaleres discrepin sobre l'anàlisi dels fets, sobre si hi ha motius o no per a la protesta, sobre què passarà o què hauria de passar a partir d'ara no només és natural, sinó que, a més, és exigible. Cada lector tria els seus mitjans segons molts criteris, i la línia editorial n'és un. Però que la premsa discrepi sobre els fets l'únic que fa és enfonsar-nos com a col·lectiu en el precipici del descrèdit. No és només cosa de la premsa escrita, triï algun canal o emissora de ràdio o televisió, algun tertulià de segons quina quota i tindrà el mateix: fets diferents, modelats i adaptats a la ideologia de cadascun d'ells. Per no parlar de la web, regne de la trinxera ideològica. 

Això és com si allò de Callejón al Ciutat de València va ser penal, o fora de joc allò d'Alexis a Son Moix. Depèn de quina capçalera dirà una cosa o l'altra, independentment del reglament, de les imatges, de la realitat mateixa. Tota opinió és respectable, es diu. Quan les opinions substitueixen els fets, tots els fets es converteixen en respectables. I això no: tothom té dret a la seva pròpia opinió, però no als seus propis fets. D'aquí a la realitat paral·lela només hi ha un vol en zepelí.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

La disparitat absoluta, grotesca, als quioscos i a les ones sobre el seguiment del 14-N fa a la premsa més mal com a col·lectiu que tota la revolució digital. Malmet la credibilitat, l'única cosa intangible que resisteix la marea 2.0. Si el periodisme no és capaç de dir què va passar ahir, d'informar sobre l'impacte d'una cosa tan important com una vaga i després, a partir dels fets, interpretar i opinar segons la seva línia editorial,¿quina és en realitat la funció social de la premsa? ¿Quins motius hi ha perquè sobrevisqui?

O dit d'una altra manera: si el periodista diu que allò d'Alexis va ser fora de joc o no segons quina samarreta porta el jugador i el seu mitjà, ¿en què es diferencia el periodisme del comentari del seguidor?