Trump contra Springsteen

En el primer concert de la gira, a Manchester, el Boss va qualificar des de l’escenari l’Administració Trump d’"incompetent, corrupta i traïdora", i va oferir un recital amb algunes de les cançons més combatives políticament (Rainmaker) o que evoquen la seva visió dels EUA com a terra de llibertats (The Promised Land, Long Walk Home). Els concerts els acaba amb Chimes of Freedom, clàssic de Bob Dylan que és un cant de compassió i solidaritat amb els desposseïts i, en alguns concerts, amb This Land Is Your Land, l’himne de Woody Guthrie.

Per descomptat, l’activisme de Springsteen no va agradar gens a Donald Trump, que en la campanya electoral ja va criticar el Boss i Taylor Swift pel seu recolzament a Kamala Harris. Trump va criticar el rocker, fidel al seu estil: en un missatge a Truth Social, el president dels EUA va titllar Springsteen de "sobrevalorat", "imbècil prepotent", "més tonto que una pedra" i "ressec com una passa", una crítica tant a la seva música com a les seves actituds polítiques. També va suggerir que Springsteen hauria de "mantenir la boca tancada" fins que torni al país, tota una insinuació de conseqüències: "¡Llavors veurem què passarà!" La resposta del Boss va ser obrir el seu següent concert amb la cançó No Surrender. De Born in the USA, himne robat per Ronald Reagan en la seva campanya electoral malgrat la seva lletra crítica amb la guerra del Vietnam, fins Land of Hope and Dreams, hi ha un camí en la relació del Boss amb la dreta nord-americana.

Aquesta relació és avui més pertinent que mai, perquè Springsteen tenia una part important del seu públic i cantava al ciutadà nord-americà mitjà, de pantalons texans, sopars al diner i balls els dissabtes a la nit al passeig marítim, que avui en gran mesura és la base electoral del moviment MAGA. En el primer volum de les seves memòries (Una tierra prometida, un altre cop la idea del somni americà), Barack Obama explica que el pitjor error de la seva campanya el 2008 va ser anomenar "ressentits que s’aferren a les armes i a la religió" els habitants dels pobles de Pennsilvània i de l’Oest Mitjà on els llocs de treball desapareixen cada dia. "No és gens sorprenent que estiguin frustrats i que recorrin als costums i a l’estil de vida que han sigut les constants en la seva vida, ja sigui la fe, la caça o el treball obrer, o idees més tradicionals de família i comunitat".

Part de la reacció de Trump respon a la seva vanitat i narcisisme, de sobra coneguts. Part s’explica pel seu cinisme, que busca acovardir els adversaris, reals o imaginaris. Part es deu a la seva estratègia d’atacar els seus enemics per vies judicials per buscar perjudicis econòmics; per això les seves advertències no s’han de prendre a la lleugera. Una part busca incidir en la guerra cultural que presenta cantants i actors com esquerrans aliens als valors nord-americans. Però, políticament, el duel amb Springsteen és també una batalla per la terra de les esperances i els somnis, pel millor reflex que veu el nord-americà quan es mira al mirall.

Notícies relacionades

Sixena: evitar una destrossa

Leire i el potatge madrileny

El nativisme de Trump defensa una imatge clara dels EUA: blanca, tradicional, aïllada, individualista, orientada a l’èxit. Springsteen canta als qui presenten un model alternatiu: consciència moral, justícia social, redempció, humanitat, esperança, mà estesa als que s’han quedat enrere. En contra del clixé des d’Europa, l’Amèrica que creu en la comunitat i la solidaritat també existeix, i genera poderosos vincles comunitaris en les poblacions mitjanes i petites que poblen el país, sovint articulats a través de les esglésies.

Ara es posen en mans de Trump, que no vol bards ni poetes ni cantants de rock que els diguin que una altra Amèrica gran existeix i que sí que és possible.