La tribuna
Palestina i Israel: polarització al cub
A Espanya, la pitjor política utilitza el drama com un peó més del seu joc i afegeix una capa més de crispació, soroll i postureig al conflicte
Una peculiaritat del conflicte palestino-israelià és que és dels pocs assumptes internacionals que tenen la capacitat de convertir-se en tema de conversa nacional i, per tant, d’entrar en les dinàmiques de la política domèstica. Passa des de fa anys als EUA, on la presència de l’Estat hebreu en la conversa política i electoral el converteix en una mena de 51è estat de la Unió. Passa també a Europa, en aquest cas pel pes de la història: per la tradició antisemita, que va arribar al seu cim amb l’horror de l’Holocaust; per l’origen europeu tant del sionisme com de la majoria dels emigrants que van fundar Israel fa gairebé un segle; per la responsabilitat europea en els processos de descolonització al Pròxim Orient. I també passa a Espanya, on Israel es cola en el debat polític segons les trinxeres que defineixen l’esmentada conversa: esquerra i dreta, blanc o negre, sense matisos, sense presoners, a sang i foc dialèctics, amb més postureig i soroll que substància. Només per comparar, i per entendre els diferents impactes: el conflicte entre Ucraïna i Rússia no s’aborda a Espanya amb la ferocitat ideològica i partidista del palestino-israelià, malgrat que, per una llarga llista de raons, hauria de ser el Donbàs i no Gaza el tema de conversa preferent.
En temps d’extrema polarització i de banalització de la política i de la conversa pública, que Israel i els territoris ocupats palestins es converteixin en assumpte de conversa interna porta a vergonyes com la d’aquests dies a compte d’Eurovisió. La llista de motius per a la vergonya és llarga: considerar un festival de la cançó un escenari geoestratègic en el qual dirimir assumptes com els drets humans; culpar la defensa dels drets humans de la derrota d’una cantant; convertir la votació d’un jurat i d’un vot popular televisiu en un plebiscit sobre la posició d’Espanya en un conflicte internacional de primer ordre; demanar el boicot a Israel a Eurovisió com a suposada mostra de fermesa i compromís amb la pau; debatre, discutir i insultar-se a compte d’un festival mentre, de forma simultània, a l’altre costat del Mediterrani, es bombardeja i es castiga amb la gana com a arma de guerra una població sencera. Europe is living a celebration, sens dubte.
Té mèrit, el maig del 2025, descobrir que Israel utilitza el festival d’Eurovisió com una plataforma de relacions públiques i propagandística. Eurovisió, cert, i també l’esport, la gay parade de Tel Aviv, sèries de televisió com Fauda, l’exèrcit de comentaristes a les xarxes socials i els vídeos de soldats joves ballant d’uniforme a TikTok. Res d’això és nou: està profundament estudiat tant el fet per si mateix com l’objectiu, que és construir el missatge que Israel és un Estat occidental més, amb valors compartits i una mateixa visió del món que el primer món d’Occident. Des dels atemptats de l’11S, a més, és un Estat que es presenta com la primera línia de combat contra el fonamentalisme polític, religiós i social de l’islam, i la seva expressió violenta en forma de terrorisme gihadista.
Notícies relacionadesAquesta és la porta d’entrada (a la dreta) per la qual el conflicte palestino-israelià es cola en la conversa nacional. Aquesta setmana, al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana ha enarborat la bandera israeliana, i la CUP, la palestina. El mateix fan, al seu estil, el PSOE i el PP. Tots ells banalitzen el conflicte: si de boicotejar a Israel per la matança a Gaza es tracta, més eficaç que Eurovisió seria centrar-se en la despesa en defensa, ja que l’Estat hebreu és una potència militar gràcies al fet que la seva tecnologia té la garantia d’haver-se provat en combat. ¿On? A Gaza i Cisjordània des de 1967, perquè el conflicte no va començar el 7 d’octubre del 2023. Quan des de la dreta es clama llibertat i respecte als valors judeocristians compartits, n’hi ha molts (nets d’una escola política que en el seu moment va fer gala del seu antisemitisme) que no veuen Israel com un amic, sinó com l’acarnissat enemic de l’enemic comú.
A Espanya, el conflicte palestino-israelià pateix una polarització al cub: la inherent als palestins i els israelians, la de l’eix esquerra-dreta i la que envolta qualsevol decisió que pren Pedro Sánchez. Les vides de milers de persones es redueixen a un peó al tauler de la pitjor política. I el soroll resultant és més eixordador que Eurovisió.
