La ‘lampista’ i nosaltres

Malgrat el seu desmentiment, lampista és la paraula que més s’associa a Díez en les informacions de la premsa. Aquesta circumstància ha fet que la Confederació Nacional d’Associacions d’Empreses Instal·ladores i Mantenidores d’Energia i Fluids (Conaif) hagi denunciat que la utilització del terme lampista vinculat als escàndols de la política desprestigia els professionals de la fontaneria. Així està avui la política a Espanya: qualsevol que es relaciona amb ella acaba empastifat. Tot el que toca s’empastifa.

Lampista, doncs, Díez, malgrat la irritació dels professionals de l’hidràulic i que ella no es vegi així. Potser ho era, potser no. El que sembla evident és que, en cas que aquesta fos la seva feina, no era de les millors: una condició sine qua non per exercir-lo és mantenir-se a l’ombra. Estem d’acord que deixar-se gravar, acudir a Ferraz envoltada de periodistes, convocar una roda de premsa multitudinària i convertir-la en un esperpent no és la definició de la millor fontaneria política. A altres grans episodis de la política espanyola (Bárcenas, el Bigotes, el despatx de Jorge Fernández Díaz, el misteri de qui era M. Rajoy), Díez aporta ara el seu llibre, la seva vocació periodística i aquesta baralla amb Víctor de Aldama.

Estem d’acord també que, lampista o no, Díez ha col·locat el Govern de Pedro Sánchez en una posició insostenible. L’eixordador silenci, la inacció i les gastades apel·lacions a la màquina del fang i a la irresponsabilitat de l’oposició no convencen ni els més convençuts. La idea que al fang es respon amb més fang està tan arrelada com a manera d’actuar en la política que, si Díez sembla una lampista, actua com una lampista i parla com una lampista, tothom creu que ho era.

Hi contribueix l’actitud d’aquest PSOE a la defensiva, amb mentalitat de búnquer, convençut de ser víctima d’una conspiració massiva i abraçat a la idea que només sobreviurà en un entorn de màxima exasperació. El "tothom està contra Pedro Sánchez" es transmuta en un "estem sols contra tothom". Plantejat així el partit, és igual que Díez fos o no una lampista en missió oficial de sabotatge: és team Pedro i, com a tal, el PSOE ha de donar explicacions, tot i que la deixi caure. Al no donar-les, tira més llenya a l’incendi.

Notícies relacionades

Menys humanitat

EL BCE aspira a l’estabilitat

L’incendi –i tornem als fontaners indignats que no volen que se’ls relacioni amb la política, ni tan sols a través d’una metàfora lèxica– està incontrolat i arrasa no ja amb un partit (avui el PSOE, ahir el PP), sinó amb la pròpia confiança en les institucions i en el sistema de partits, essencials per al joc democràtic. ¿Com no hem de creure que Díez era una lampista, amb tot el que la ciutadania sap –i s’imagina– de com funciona el joc polític, judicial i mediàtic? El silenci del Govern, lluny de beneficiar-lo, el perjudica. Però, sobretot, erosiona encara més, si es pot, la confiança de la ciutadania en el sistema polític.

Milers de tuits i missatges de WhatsApp repeteixen moltes vegades una melodia que té una lletra que és pur àcid democràtic: estem envoltats de podridura, tots són iguals, tots actuen de la mateixa manera. Els indignats d’avui ahir estaven a la defensiva; els silenciosos d’abans-d’ahir vociferaven amb indignada superioritat moral. Mentrestant, les canonades del nostre sistema es col·lapsen i, com ha escrit Josep Martí Blanch, el vàter nacional vessa. I els fontaners no volen que la política els esquitxi. Perquè és lletja. I taca.