La calç no tapa el mal

¿Quantes dones llegiran avui aquest diari i pensaran que potser són elles les que demà apareixeran mortes? ¿Quantes no s'atreviran a mirar els seus fills per no imaginar-se allò que el seu cor tem? Massa sovint les notícies ens informen de com es mor a mans d'algú que ha confós l'amor amb l'odi de la possessió. Punyalades, trets, cops, estrangulament¿ el catàleg de la crueltat es repeteix. Però el que és veritablement insuportable és mirar d'imaginar-se com es viu, cada dia, amb el terror de ser assassinat o, encara pitjor, amb l'atroç pensament de sentir la vida dels teus fills amenaçada. Encara que hagin tingut el valor de denunciar el botxí, malgrat que hagin aconseguit una ordre d'allunyament o hagin convertit la seva vida en una presó, les víctimes saben que no deixen de ser una presa massa vulnerable.

La violència masclista és una guerra que s'està lliurant als nostres propis carrers. Són les nostres veïnes i els seus fills els que moren. Fins i tot és possible que hàgim vist la cara dels assassins. Hem d'exigir mesures més eficaces a polítics, policies i jutges, però no podem quedar-nos al marge d'aquesta lluita. La nostra implicació pot ajudar perquè l'horror surti de les cases i evitar així que els comportaments masclistes continuïn reproduint-se en els adolescents. La calç o el guix va provar de cobrir l'última víctima, però el mal encara continua entre nosaltres.