Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CINE

'Puñales por la espalda': però ¿qui dimoni ho va fer?

La divertidíssima nova pel·lícula de Rian Johnson ret homenatge a les intrigues detectivesques dels 'whodunit'. Una exquisidesa macabra

Nando Salvà

'Puñales por la espalda': però ¿qui dimoni ho va fer?

Claire Folger

¿Per què no s’estrenen més ‘whodunits’? Recordem: el terme ‘whodunit’ és una contracció anglesa que en català es podria traduir com «¿qui ho va fer?», i que s’utilitza fent referència a les ficcions en què un assortit acolorit de personatges altament sospitosos es reuneixen en una mansió remota, un vell castell o un tren de llarg recorregut per enfrontar-se a un cadàver i a la possibilitat que almenys un sigui l’assassí. 

Puñales por la espalda

Misteri
EUA, 2019
Direcció: Rian Johnson
Intèrprets: Daniel Craig, Ana de Armas, Jamie Lee Curtis, Don Johnson

Si aquest tipus de pel·lícules ja no freqüenten la cartellera com solien, per descomptat, no és perquè hagin deixat d’interessar els espectadors. El principal problema és que, des que intrigues detectivesques típicament dels vuitanta com S’ha escrit un crim i Matlock es van apoderar de la petita pantalla per resoldre setmanalment aquest tipus de misteris –i van servir així d’exemple per a moltes altres que van venir després–, es va entendre que la seva presència al cine era redundant.

‘Asesinato en el Orient Express’ (2017).

Puñales por la espalda’, el divertidíssim nou treball de Rian Johnson, deixa clar que és l’hora de replantejar-se seriosament aquesta assumpció. Aquí, un famós escriptor de relats de misteri (Christopher Plummer) és trobat mort a la seva habitació, degollat, just la nit del seu 85è aniversari. Tot apunta que es tracta d’un suïcidi, fins que un excèntric investigador privat (Daniel Craig) arriba a la sumptuosa propietat del mort per entrevistar els seus parents, una colla d’individus ‘pijos’, capritxosos i sinistres amb sengles motius per desitjar l’òbit del patriarca. Com és de rigor en aquest tipus de pel·lícules, el planter de sospitosos està interpretat per un repartiment de luxe, que en aquest cas integren Jamie Lee Curtis, Don Johnson, Toni Collette, Chris Evans, Michael Shannon i Ana de Armas.   

De Christie a Tarantino

Mentre ens els presenta a tots, Johnson no només delinea amb detall l’arquitectura de la casa, sinó que també reconstrueix la festa d’aniversari prèvia a l’assassinat i ens introdueix en tota una inquietant història familiar. No obstant, una vegada ha disposat la totalitat de les peces sobre el tauler, el director dona un cop sobre la taula per fer-les caure i joguinejar així amb les convencions del gènere a què ret homenatge. El resultat, diem, és una exquisidesa macabra.     

‘Los odiosos ocho’ (2015).

Associat principalment a la saga ‘Star Wars’ des que va dirigir ‘Los últimos Jedi’ (2017) –una de les seves estregas més divisives i potser la millor–, Johnson en tot cas sempre ha confessat ser un amant dels relats de perdiguers; de fet va començar la seva carrera amb un, ‘Brick’ (2005), que ja capgirava els arquetips d’aquest tipus d’històries.

Per escriure ‘Puñales por la espalda’ reconeix haver-se inspirat en les novel·les d’Agatha Christie i les seves adaptacions cinematogràfiques, en especial tres de les protagonitzades pel cervell belga Hercule Poirot: ‘Assassinat a l’Orient Express’ (1974), ‘Mort al Nil’ (1978) i ‘Mort sota el sol’ (1982). Més exactament, això sí, la nova pel·lícula prova de ser un híbrid dels misteris de Christie amb els ‘thrillers’ d’Alfred Hitchcock. (Un incís: Hitchcock odiava els ‘whodunits’. Segons la seva opinió, es basen en un dels trucs narratius més fàcils que existeixen: la sorpresa final). 

‘Trampa mortal’ (1982).

Girs  argumentals

Però les influències de ‘Puñales por la espalda’ van més enllà. Entre aquestes Johnson cita intrigues amb una sensibilitat definitivament postmoderna com ‘La fi de Sheila’ (1973) i ‘Trampa mortal’ (1982) i, com no, títols que al seu dia van fer festa grossa parodiant amb sofisticació els clixés detectivescos, com ‘Un cadàver per postres’ (1976) i ‘Cluedo’ (1985).

’Un cadàver per postres’ (1976).

Sí, totes aquestes pel·lícules tenen més de 30 anys, però que això no enganyi ningú: gràcies a la seva manera d’abordar assumptes com la consciència de classe i el tracte als immigrants mentre ens sotmet a una successió de girs argumentals, ‘Puñales por la espalda’ es revela com una crítica afilada a l’Amèrica de Trump, i així ens demostra que associar els ‘whodunits’ a èpoques passades és només un senyal de miopia; que, dit d’una altra manera, no té massa sentit que només un grapat –‘Gosford Park’ (2001), ‘Los odiosos ocho’ (2015), el ‘remake’ ‘Asesinato en el Orient Express’ (2017)– hagin arribat a la gran pantalla des de començament del segle. Només ens hem d’asseure davant ‘Puñales por la espalda’ per entendre tot el que ens podem estar perdent.

‘Cluedo’ (1985).

Temes: Cine