Costa-Gavras: un home contra el sistema

Considerat un dels pares del ‘thriller’ polític, el grec Costa-Gavras ha dedicat tota la seva carrera a assenyalar amb el dit les zones podrides del sistema, i en el procés no només ha exposat sistemes de govern i institucions corruptes de tot el món sinó que ha retut homenatge als qui s’oposen a aquests abusos d’autoritat oficialment legitimats: els testimonis impotents, les consciències dissidents, els idealistes empedreïts.

Entre aquests últims, s’ha d’afegir en un lloc de privilegi el protagonista del seu nou llargmetratge, Iannis Varufakis, que també és autor del llibre de memòries en què la pel·lícula es basa. ‘Comportarse como adultos’ és la mordaç crònica dels intents per part de l’exministre grec de finances de renegociar la relació de Grècia amb la Unió Europea després del rescat del 2010, i de la seva lluita infructuosa per saldar el deute del seu país amb Brussel·les. Al film, així mateix, Costa-Gavras suggereix que les institucions del continent són refugis de polítics inoperants i racistes que desdenyen la ciutadania. La seva arribada als cines és una excusa perfecta per repassar algunes fites de la carrera del seu director.

‘Z’ (1969)

‘Z’ (1969)Tot i que ambientada en un país indeterminat, es va inspirar en l’assassinat d’un polític d’esquerres grec en mans de pinxos connectats amb les clavegueres de l’Estat, i en el posterior cop d’Estat perpetrat per una junta militar amb el suport dels Estats Units. Z no només va posar Costa-Gavras en el mapa cinematogràfic i el va revelar com a mestre d’un gènere que unia la crítica política amb el ritme i el suspens propis del ‘thriller’ d’acció; també li va proporcionar el patró segons el qual va dissenyar diverses pel·lícules polítiques més durant les dues dècades següents. 

‘Estado de sitio’ (1972)

‘Estado de sitio’ (1972)Reconstrueix el segrest i l’execució, en mans del grup guerriller uruguaià Tupamaros, d’un operari d’una agència d’ajuda nord-americana que en realitat era un expert en tècniques de tortura, i en paral·lel dona llum sobre la intricada organització dels revolucionaris. Amb aquesta pel·lícula, Costa-Gavras va concloure la trilogia política iniciada amb ‘Z’ i la segona entrega de la qual va ser ‘La confesión’ (1970), en la qual es recreava la violència psicològica exercida pel règim estalinista a través del retrat d’un funcionari comunista txecoslovac d’alt rang obligat a confessar-se culpable d’un delicte d’alta traïció. 

‘Desaparecido’ (1982)

‘Desaparecido’ (1982)Es basa en el rapte i l’assassinat del periodista nord-americà Charlie Horman mentre informava sobre el cop militar que va enderrocar el socialista Salvador Allende de la presidència de Xile i va aixecar al poder el general Pinochet. En concret, la pel·lícula narra els esforços per trobar Horman per part tant de la seva dona com sobretot del seu pare (Jack Lemmon), un home patriota que va descobrint horroritzat la participació de Washington en l’alçament. El que havia sigut exambaixador dels Estats Units a Santiago durant el cop va intentar sense èxit boicotejar l’estrena de la pel·lícula.

‘La capsa de música’ (1989)

‘La capsa de música’ (1989)Història d’una advocada (Jessica Lange) que defensa als tribunals el seu propi pare, acusat d’haver pertangut a la cúpula criminal nazi dècades enrere, és la més important de les pel·lícules que Costa-Gavras va dirigir als Estats Units després de guanyar l’Oscar amb ‘Desaparecido’ i obtenir així notorietat a Hollywood. Poc abans, havia rodat ‘El camí de la traïció’ (1988), sobre una agent de l’FBI que investiga el Ku Klux Klan, i, posteriorment, va filmar ‘Mad city’ (1997), crítica a la manipulació mediàtica protagonitzada per John Travolta i Dustin Hoffman.

 ‘AMEN’ (2003)

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

 ‘AMEN’ (2003)Amb aquesta cinta, el director grec va recordar la figura de Kurt Gerstein, químic i oficial de les SS a l’Alemanya nazi que, fastiguejat al descobrir que els resultats del seu treball contribuïen a matar els jueus, va intentar contactar amb el Vaticà amb l’esperança que fessin un esforç per aturar la matança. La pel·lícula reconeix l’odi que el papa Pius XII sentia per Adolf Hitler i la ideologia nazi, però també condemna el silenci o la complicitat de l’Església catòlica en l’Holocaust.