'¿Podrás perdonarme algún día?': la mentida feta art

Durant els seus primers anys en el món literari, Lee Israel s’havia guanyat bé la vida gràcies als seus textos centrats en figures femenines com ara Tallulah Bankhead i Estée Lauder, però el 1991 les portes del mercat editorial se li havien tancat tant a causa de la seva falta d’olfacte comercial com pels seus coneguts problemes amb l’alcohol i la seva conducta antisocial. Estava desesperada. No tenia diners ni per alimentar el seu gat.

Una nit d’aquell any, mentre esperava davant la seva màquina d’escriure un cop d’inspiració, va descobrir la facilitat amb què podia falsificar cartes firmades per Dorothy Parker, Noel Coward i altres escriptors cèlebres. I poc després va comprovar que també les podia vendre per centenars de dòlars cadascuna. D’això i del que va succeir després parla ara el ‘biopic’ ‘¿Podrás perdonarme algún día?’, en què la còmica Melissa McCarthy ofereix la interpretació que li podria proporcionar el seu primer Oscar.

Israel es va llançar a la seva activitat fraudulenta amb el mateix tipus d’atenció al detall que abans havia dedicat a les seves biografies. Es van llegir tots els llibres publicats per i sobre les personalitats a les quals estava suplantant, i va investigar els seus hàbits i idiosincràsies en l’ús del llenguatge. Va comprar una col·lecció de màquines d’escriure per ser capaç de reproduir qualsevol tipografia i es va fer experta en el calc de firmes.

Va arribar a vendre més de 400 missives falsificades. Inevitablement, alguns dels seus clients van començar a sospitar de la procedència del material, i això va obligar Israel a canviar de mètode. Amb el pretext d’estar preparant un llibre sobre autors alcohòlics, va obtenir accés a arxius i biblioteques de manuscrits rars; allà va robar cartes autèntiques d’escriptors com ara William Faulkner, Kurt Weill i Eugene O’Neill, i va substituir després els originals amb les seves pròpies imitacions. Era només qüestió de temps que l’FBI la descobrís.

¿Quines raons, més enllà del menjar per a gats, van portar Israel a fer el que va fer? L’explicació que el seu personatge ofereix a '¿Podrás perdonarme algún día?’, que suplantar identitats alienes la protegia de l’escrutini públic i de les crítiques, no resulta convincent: quan el 2008 va escriure el llibre de memòries que inspira la pel·lícula i es va fer famosa, l’escrutini no va semblar molestar-la. Els seus motius, en tot cas, potser no són gaire diferents dels de tantes altres figures que, al llarg de la història de les lletres i la de l’art en general, s’han vist embolicades en casos d’impostura al seu camí cap a la notorietat. 

1. La gran estafa (2006)

Richard Gere dona vida a Clifford Irving, que als 70 va enganyar els propietaris d’una important editorial fent-los creure que tenia permís del magnat Howard Hughes per publicar la seva autobiografia. El llibre va resultar ser tan convincent que, quan Hughes va denunciar la mentida, molts van creure que el mentider era ell. L’escàndol va arribar a esquitxar fins i tot la Casa Blanca. 

---

2. Fraude (1973)

Magnífic documental d’Orson Welles en què Elmyr de Hory relata amb delit els seus èxits com a falsificador d’art professional. Com la pel·lícula recorda, el mateix Welles era també un mestre de l’engany: el 1938, la seva adaptació radiofònica de ‘La guerra dels mons’ va sembrar l’alarma i el pànic als EUA al fer creure la població que els alienígenes estaven conquistant la Terra.

---

3. Colette (2018)

Rememora la història de la novel·lista Sidonie-Gabrielle Colette, que inclou un cas de suplantació. Als 20 anys es va casar amb el novel·lista i periodista Henry Gauthier-Villars, un cràpula que es va convertir en el seu Pigmalió i el seu explotador. Veient-hi condicions literàries, la va animar que escrigués sobre els seus records d’infància, i després va publicar aquests textos firmant-los amb el seu propi nom.

---

4. Big eyes  (2014)

Fa més de mig segle, Walter Keane es va fer famós formant retrats de nenes i nens d’ulls gegants que es van convertir en l’epítom del kitsch. Era un impostor. La veritable artista era la seva dona, la Margaret, a qui mantenia pràcticament tancada al seu ‘atelier’ pintant. L’escàndol va estar ocult fins al 1970. Aquest 'biopic' de Tim Burton el recrea.

---

5. El preu de la veritat (2003)

Relata l’ascens i la caiguda de Stephen Glass, un jove i prometedor periodista de Washington que el 1999 va caure en desgràcia al descobrir-se que bona part dels intrèpids reportatges que havia escrit per a la revista ‘The New Republic’ –molts centrats en episodis de corrupció– estaven basats en cites, fonts i esdeveniments falsos.

---

6. Jeremiah Terminator Leroy (2018)

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

El 1999, un misteriós adolescent anomenat JT Leroy va saltar a la fama gràcies al llibre autobiogràfic 'Sarah', en el qual descrivia una infantesa marcada per abusos sexuals, prostitució i drogues. Com recrea aquest ‘biopic’, ni el noi ni els seus traumes existien realment. Al darrere s’hi ocultaven Savannah Knoop, que es feia passar per Leroy en públic, i Laura Albert, veritable autora del llibre.

---

7. Anonymous (2011)

¿William Shakespeare va ser realment l’autor de les obres de teatre per les quals ha passat a la història? S’han escrit molts llibres i s’han estudiat moltes hipòtesis sobre això. En aquest thriller, el director Roland Emmerich afirma que el bard no va poder escriure els textos que se li atribueixen perquè procedia d’una família pobra. Per provar la seva teoria, per descomptat, no aporta ni una sola evidència.