Dàmaris Monumental

Respirin, que no hi havia signes de puntuació a la frase anterior, i seguim. ¿Què hi ha darrere d’aquesta olla? ¿Acaba de tallar una ceba? ¿És potser la ressaca de Sant Jordi, que el deixa sensiblot? ¿La crisi dels 40? ¿Potser li agrada, a la seva edat, la música per a nens més que per a adults? ¿Li mola més Dàmaris Gelabert que Aretha Franklin? ¿És que de vegades demana menú infantil als restaurants? Bé, la resposta a l’última pregunta és sí (macarrons i llibrets), tot i que només aquesta. 

Potser aquest home de mitjana edat, que va celebrar els 40 sortint a baixar les escombraries durant el confinament, que en feia 20 com a mínim que anava a un concert a la setmana, estigui emocionat perquè és el primer bolo que veu en un any i ja ni recordava com les línies de baix li ressonen als peus i els redoblaments al cor i com li agrada mirar al públic mentre aquest mira la banda en directe. 

Més casolà que Epi i Blas

Potser, també, pensi en el seu fill, que ara mateix assenyala amb l’índex l’escenari, mentre es belluga com els parenoels de piles que venen als basars per Nadal i que després apaga invisibles burilles amb les puntes dels seus peuets twist. Dàmaris Gelabert és la seva cantant preferida, així que viu aquest concert a la Monumental com jo podria viure que em regalessin un Delorean per viatjar al passat i veure els Beatles («els objectius dels fotògrafs van apuntar principalment als pentinats», es va dir al NO-DO) en aquest mateix escenari (¡i al seu presentador aquell dia, Torrebruno!) un dia de juliol del 1965. També aquesta setmana fa un any des del primer dia que es va permetre passejar els nens després de 45 dies de tancament estricte. Poc se’n parla, però el cas és que encara ara, si hi ha molta gent al carrer, el mocós diu que hi ha «massa» gent i és més casolà que Epi i Blas.

Potser, deia, s’alegra per ell, després d’un any sense visitar espectacles i, durant moltes setmanes, fins i tot parcs. També perquè es reconeix en el petit: la seva eufòria elèctrica li recorda a quan ell va veure, per exemple, els Fleshtones a la sala KGB la nit que van tocar pujant-se a la barra i que van abandonar la sala (o això li diu la seva memòria) amb els instruments, sense deixar de tocar per pujar a un taxi.

Zones que no podies visitar

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Avui, a la Monumental, no hi ha barres on pujar-se, per les restriccions per Covid, tot i que el pare podria haver anat a buscar rondes de cervesa i suc de pinya i haver acabat damunt la barra cridant versos com «el mosquit de Rupit m’ha picat al dit»» davant l’atònita mirada de la resta. 

En aquesta cançó de Dàmaris, que ja ha aparegut en aquestes pàgines, un mosquit de cada regió de Catalunya et pica en una part del cos (a Barcelona, dèiem ahir, la panxona) i durant aquests mesos ha servit per recordar les zones que no podies visitar, de Llinars (nas) a l’Ametlla (orella), de Taüll (ull) a Martorell (turmell). Durant aquest temps viatjàvem amb aquesta i altres cançons (algunes adultes). També amb novel·les i pel·lis. Fins dilluns era l’única manera de viatjar. I sort, aquestes llagrimetes inapropiades és que no poden ser. n