Clapton i el concert que planta cara a l’edatisme
L’anomenat ‘rock geriàtric’ està a les acaballes, delmat i afronta el cicle final, però encara amb exponents dignes com el guitarrista britànic, que diumenge actuarà al Sant Jordi.
Eric Clapton, durante el festival British Summer Time en el escenario Great Oak de Hyde Park, Londres, en 2018 /
És aguda l’actual regeneració de l’star-system musical, amb estrelles de nova planta que omplen estadis (de Bad Gyal a Bad Bunny, passant per Aitana o la imperial Rosalía), i ja comença a ser notícia que es coli a l’agenda algun nom vingut d’una altra era com és Eric Clapton, que diumenge que ve actuarà al Palau Sant Jordi. Feia 22 anys que no el vèiem per aquí.
El donàvem per retirat quan, ara deu fer una dècada, va confessar que patia una malaltia crònica, la neuropatia perifèrica, que li causava uns dolors molt intensos quan tocava la guitarra. S’ha de veure quina mena de crueltats tan recargolades pot reservar-nos la vida. Però ha trobat la manera de suportar-ho i cada any afronta sèries limitades de concerts que rebutja vendre com a gires de comiat. Gay Mercader, el seu promotor a Espanya (des que va debutar, a Badalona, el 1977), el fa tornar, i les cròniques parlen d’un Clapton en forma, més inclinat per la subtilesa que no pas per l’exhibicionisme. En realitat, va ser sempre així.
Notícies relacionadesEdwyn Collins parlava l’altre dia a Rafael Tapounet, en aquest diari, del seu retir als 65, precipitat, molt comprensiblement, per les seves actuals limitacions físiques (que li afecten la mobilitat i la parla), i afegia que en l’actualitat "hi ha massa rock geriàtric". Home, Edwyn, jo no ho acabo de veure. La generació dels anys 60 i 70 s’extingeix a la vista, ja sigui per jubilació, per salut declinant o per defunció, i tot i que veure fetitxes culturals en carn i ossos fa vendre entrades, el corrent social va en direcció oposada: fa quatre dies, el 2023, el DIEC va adoptar edatisme: devia ser per alguna cosa. S’hi refereix Serrat aquests dies en un vídeo molt assenyat.
¿Qui queda dret? Clapton ja n’ha fet 81, com, ben aviat, Neil Young i Van Morrison. Amb alguns anys més hi ha, en actiu, Paul McCartney, Paul Simon, Ringo Starr i Bob Dylan. I a dalt de tot del podi, Willie Nelson, amb 93. Els Stones trauran disc, però s’ha de veure si tornaran als escenaris. The Who és a les acaballes. Aguanten algunes bandes amb baixes sensibles a les seves files: The Beach Boys, Deep Purple, Yes, Jethro Tull, Eagles. Aquests veterans potser ja no preserven el vigor juvenil, però poden oferir una saviesa interpretativa, una altra manera d’utilitzar l’energia, nous matisos. Lliçons de vida. I amb tot plegat, el concert de rock ha deixat de ser aquell esdeveniment al qual no se t’acudia anar amb els teus pares per acabar sent un acte ritual massa clàssic per anar-hi amb els teus fills.
