El Último de la Fila, màgia gairebé tres dècades després

Dissabte, 25 d’abril del 2026, i gairebé tres dècades després. La tarda estiuenca a Fuengirola amb milers de seguidors d’El Último de la Fila inundant bars i restaurants va donar pas a una nit que ja és històrica per a la música popular a Espanya. Manolo García i Quimi Portet, passades les deu, van desfermar moltes llàgrimes. D’alegria i d’emoció. N’hi va haver que es van recordar dels que ja no hi són, dels que els haurien acompanyat en l’inici d’aquesta nova travessia conjunta. N’hi va haver que es van mirar els que tenien al costat. "Sí, jo hi vaig ser amb tu, al Marenostrum", es diran passats uns anys. Parada i posada en marxa per a una aventura que encara no se sap si tindrà data de caducitat, però que els mateixos protagonistes han avançat que tindrà com a premissa la promesa de divertir-se, per sobre de tot, incloent-hi els que s’atreveixin a marcar-los l’agenda.

L’entorn del castell de Sohail és màgic des de temps prehistòrics. Ahir els mags encarregats de regalar els seus millors trucs van pujar a l’escenari gairebé amb la mateixa il·lusió i energia amb què van deixar en la via morta aquest tren de llarg recorregut encara sense acabar el segle passat. Els fans s’esperaven des de fa molts dies, arribats fins i tot dels EUA.

Passejant pels voltants del port esportiu de Fuengirola senties des de molt aviat la música d’aquest transcendental duo, autor de molts dels himnes moderns en castellà, i quan caiguda la nit van sonar les primeres notes de Huesos (el mític tema de Los Burros, la formació que va prorrogar El Último) el terrabastall de més de 15.000 goles es va deixar sentir gairebé a Mijas.

"Com va dir Fray Luis de León fa quatre segles o Unamuno, després de sortir de la presó, quan va reprendre les classes: ‘Com dèiem ahir...’". Amb aquestes paraules va introduir García un altre dels primers temes del repertori d’ahir a la nit, un altre dels seus grans himnes, Querida Milagros. I que va sonar tan bé com deien aleshores, ja fa 41 anys, que es diu ben aviat. Com deien ahir...

Notícies relacionades

Jordi Sánchez : "Vaig pretendre imitar Umberto Tozzi i Depeche Mode, i va rutllar"

Michael Jackson, més blanc que mai

El recinte de concerts més gran dels que té Màlaga es va quedar molt petit. Ningú volia perdre’s la tornada del Manolo i el Quimi, vestit, a més, amb una cuidada producció. Això sí, suposem que ningú esperaria les tan en voga passarel·les i trucs de videoclip amb aquest parell de dos: el seu fort ha sigut sempre més el directe, sense vanaglòries ni efectismes. "El factor més important en aquesta equació són vostès", va dir Portet adreçant-se al respectable.

El Último de la Fila va revisar els clàssics; per descomptat, Insurrección o Aviones plateados, d’aquell seminal àlbum Enemigos de lo ajeno (1986), així com Mar antiguo o Lápiz y tinta, de la seva particular Astronomía razonable (1993), el disc amb què van donar carpetada a la seva carrera fins a arribar a aquest retrobament. De moments emocionants n’hi va haver molts, com aquell Dios de la lluvia corejat pels 15.000 assistents i en què Manolo es va deixar portar. El cantant, per cert, no es va mostrar gaire enraonador, i no va dir gran cosa entre cançó i cançó; en aquest retrobament no hi havia temps per a discursos, ja que tot havia sigut dissenyat per honorar unes cançons, moltes, com més millor, que són història viva d’un temps, d’un país i d’unes quantes generacions.