El poeta queno volia creure en la mort

Josep Piera ja no escrivia. Polia i polia un llibre travessat al coll i a les mans des de feia anys, però amb poques conviccions d’acabar bé aquella lluita. ¿Qui sap? Potser ens trobem alguna sorpresa d’aquí a uns mesos.

Piera feia temps que s’acomiadava. O l’acomiadaven, millor. ¿Quant temps feia que algú et deia que estava malament? I m’imagino el seu somriure. Piera era un malalt crònic, que és com dir un supervivent sense saber gaire bé per què, un que s’acostuma a esquivar la mort fins a convertir l’extraordinari en rutina. I a no creure, de tan present.

"La mort la tinc molt present, però no hi dono voltes perquè sé que és una tonteria. Sé que ha de venir i sé que cada vegada em queda menys. Tinc 78 anys. Mai hauria pensat haver arribat a una edat com aquesta", ens deia en l’última entrevista, l’octubre passat, al seu territori a la Drova (València). Ho deia tranquil, sense por ni pretensions filosòfiques. I sense ganes de morir. Cap.

Fràgil i delicat, sempre, i vehement en les idees, sobretot quan tocava parlar de llengua i de política. D’identitat, al cap i a la fi.

Piera no escrivia perquè el seu món eren els sentits. El desig, l’amor, l’ànsia, la comunió amb la terra i amb els altres, la gent nova dels viatges. El seu món no era el dolor i la nostàlgia, per això ja no s’entenia amb la poesia. S’havien abandonat l’un a l’altre.

Notícies relacionades

Les noves estrelles de la clàssica i les consagrades comparteixen cartell a BCN

Lorca, inèdit i en sabatilles

Piera mirava ara per les finestres. En plural. Sobretot les del seu estudi a la casa de tanta gent, cap al verd de les muntanyes. Potser esperant alguna protecció, un últim refugi. I també les finestres de les pantalles, on hi havia l’altre món. Era el seu últim "viatge sedentari". Al final, tot és fantasia. Com no per a algú que en altres circumstàncies, sense avenços, faria quaranta anys que seria mort.

Tot és fantasia (literatura) i compromís, amb un passat, un paisatge i una gent. I amb una llengua, que és el riu que baixa tranquil entre el passat, el paisatge i els habitants. Estic convençut que Piera se n’ha anat amb el somriure pensatiu i aquells versos del seu Teodor Llorente que tant estimava, escoltant aquella anciana que recitava: "Dolça llengua dels meus avis. Jo no vull creure en la mort".