Emotiva ofrena a Joan Ramon Bonet, coronada per Serrat

Al començament de la nova cançó Joan Ramon Bonet va ser l’11è d’Els Setze Jutges, el far que va indicar un camí a la seva germana petita, Maria del Mar, i l’incipient amic de l’ànima de Serrat. Tots tres van compartir el 1967 una tendra gira de recitals a Mallorca i es van tornar a citar dissabte, acompanyats d’un ampli elenc d’amics i il·lustres, al Teatre Principal d’Inca, en l’homenatge 60 anys de l’amor perdut, al·lusió a una de les primeres i més innocents cançons d’aquest cantautor que un dia va penjar la guitarra per viure altres vides, primer com a marí i després com a fotògraf.

Joan Ramon Bonet (Palma, 1944) va seguir des de la primera fila aquest "homenatge molt sentit" del festival Barnasants, com va apuntar Francina Armengol, presidenta del Congrés ("jo vaig créixer escoltant la nova cançó"), potser un xic atabalat, atesa la seva modèstia natural. Era una ofrena "que ell no hauria volgut mai", va dir l’ideòleg del concert, Yanni Munujos, però hi va haver molts motius perquè la disfrutés, començant per la refinada introducció al piano del mestre Antoni Parera Fons. La seva obra va ser breu, dotze peces publicades en tres epés (i reunides el 2019 en una antologia), que conserven un àngel i una puresa atemporals, ressaltada per una àlgida Miquela Lladó, de Música Nostra, a Venedors de records, i per Meritxell Gené en un No m’enterreu amb caràcter. Trio instrumental exquisit, el de Benjamí Salom, Carmela Font i Toni Pastor, i un temperamental Dins els teus ulls per Miquel Gil, amb la guitarra gairebé punk de Borja Penalba, amb palmells, toc de caixa i fúria in crescendo.

Va ser Penalba qui es va atrevir amb L’amor perdut i el seu anhel virginal, imprimint-hi gravetat vocal. Va assistir després el recitat de No serem moguts per Tilda Espluga, en un trio completat per les paraules del fundador de Barnasants, Pere Camps. Hi va haver més parlaments per part d’amics, de l’eivissenca Fanny Tur, exconsellera de Cultura balear, i de l’editor discogràfic Miquel Àngel Sancho.

Els més íntims de Maria del Mar Bonet l’anomenen Mimar, un apel·latiu afectuós que es va empescar Joan Ramon quan tots dos eren petits, va explicar ella després de reviure Sa gavina, amb Penalba i el violí de Salom, i abans de recrear el seu Sempre hi ha vent. Va ser també a través seu que va conèixer Serrat. L’amistat a tres bandes es manté, va fer notar aquest quan, mirant a la primera fila, va recordar quan el 1965 van cantar plegats a Esplugues i, sumant la seva guitarra a la de Penalba, va enllaçar Me’n vaig a peu amb la Nova cançó de s’amor perdut.

Massa per a l’homenatjat, que va acabar pujant a l’escenari, on va rebre un ram de flors i va recitar els versos extraviats d’una vella cançó que no va arribar a ser. I una proclama final: "¡No a la guerra! ¡A cap guerra!".

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida es referma amb un nou rècord de 81.513 espectadors

El D’A honra Mia Hansen-Love

‘60 anys de l’amor perdut’

Teatre Principal d’Inca