Patti Smith i la contracultura amb el Vaticà, i els EUA fent ‘crowfunding’: obre la Biennal veneciana del món al revés

L’edició d’aquest any ja venia torta des d’abans de començar. La mort inesperada de la comissària general –la primera africana al capdavant de la Biennal–, la camerunesa Koyo Kouoh, va deixar l’exposició principal convertida gairebé en una obra pòstuma. I sobre aquesta malenconia van caure després les tempestes geopolítiques.

Passamuntanyes roses

Als Giardini, on els pavellons nacionals semblen petites ambaixades d’opereta construïdes per arquitectes megalòmans, l’ambient recordava ja aquesta setmana més una cimera de l’OTAN que una exposició d’art. Durant la presentació a la premsa, activistes de Pussy Riot i Femen van aparèixer amb passamuntanyes roses, fum blau i groc i consignes contra la presència russa. Així, durant uns minuts fins i tot van bloquejar el pavelló de Moscou mentre cridaven que «la sang és l’art de Rússia».

L’escena tenia una cosa profundament veneciana: ‘performance’ política, turistes fent fotos i policies italians observant amb aquesta barreja de resignació i elegància burocràtica que només existeix a Itàlia. La discussió, en realitat, és antiga: fins a quin punt es pot arribar per castigar un país agressor, si silenciar els seus artistes serveix realment per a alguna cosa o si l’art s’ha de mantenir com un dels últims territoris impermeables al mal humà. La mateixa pregunta es formula respecte a Israel. I fa dècades es va formular també respecte als artistes no franquistes als quals es va permetre participar en certàmens internacionals durant la dictadura espanyola.

Centenars d’artistes i participants han protestat en aquesta edició. D’altres –entre ells el president de la Biennal , PietrangeloButtafuoco– afirmen exactament el contrari. L’argument, bastant italià en el fons, és simple: en l’art no hi pot haver censura. El Govern italià també l’ha criticat i així la Comissió Europea. Tant que aquesta última fins i tot ha amenaçat de retirar dos milions d’euros del seu finançament si la Biennal insisteix a no excloure Rússia. Enmig, la baralla també ha provocat la setmana passada la dimissió a últim minut de tot el jurat del certamen. 

La contracultura, amb el Vaticà

Notícies relacionades

Mariana Enriquez, investigadora del paranormal a la Costa Brava: "L'Hotel Panorama és un lloc horrible, té com mal rotllo"

De Girona a Alacant: així serà el rodatge a Espanya de la nova Rapunzel de Disney

Mentrestant, el pavelló del Vaticà ha acabat convertint-se en un dels més sorprenents d’aquesta edició. La Santa Seu ha portat 24 artistes a dos convents venecians amb un muntatge sonor i visual sobre la fragilitat, la memòria i la reparació. I allà apareixen Patti Smith, la reina de la contracultura; Jim Jarmusch, l’inventor sentimental del cine indie; i altres artistes seleccionats pel suís Hans Ulrich Obrist, probablementla figura més influent de l’art contemporani europeu i director de la Serpentine Gallery londinenca des de fa gairebé dues dècades. Tant que resulta difícil comprendre el que ha passat en l’art internacional en els últims vint anys sense passar, d’una manera o una altra, per Obrist.

Però més encara. Doncs el contrast amb el pavelló nord-americà –que durant dècades va ser una referència, fins i tot en plena Guerra Freda, quan Washington utilitzava l’expressionisme abstracte com a arma cultural davant el realisme soviètic– no podria ser més gran. L’elecció de l’escultor Alma Allen, pràcticament desconegut per a gran part del circuit internacional, ha estat envoltada de polèmica des del minut u. I això perquè Allen va ser elegit pel Departament d’Estat dels EUA després que altres artistes rebutgessin participar-hi per no sotmetre’s a les directives de l’administració Trump contra diversitat, equitat i inclusió i l’univers MAGA. Per completar el quadre, els Estats Units ni tan sols van finançar adequadament el pavelló i l’equip va estar setmanes intentant reunir diners per al transport i el muntatge de les escultures. La primera potència mundial convertida en finançament col·lectiu cultural.