Marçal Girbau, director de Barnasants: «¿Per què reben subvencions els grans festivals si no en necessiten per sobreviure?»

Aquesta és la 31a edició de Barnasants i vostè té 37 anys. Gairebé va néixer amb el festival, i hi ha crescut, ja que el seu pare, Carles Girbau, va ser fins fa poc el responsable de producció.

Tinc la imatge viva d’en Pere (Camps) descarregant el sofà per a un concert d’Albert Pla a les Cotxeres de Sants, quan jo era molt petit. La Nova Cançó era la música que amb els pares posàvem al cotxe. I també cantautors espanyols, llatinoamericans, francesos... A més, els últims 15 anys he col·laborat en el projecte.

I deu haver desenvolupat la seva mirada sobre el festival.

Sí, en aquesta edició ja hem introduït alguns canvis, no tots, perquè és bo que no siguin bruscos. En cap cas és una esmena a la bona feina que ha fet en Pere aquests 30 anys. Només que la situació evoluciona, com en qualsevol àmbit, i et demanes què es pot fer per encarar-ho més bé.

Han reduït els concerts: 59 en escenaris catalans, davant el centenar de l’any passat. ¿Per què?

En Pere va fer una cosa molt ben feta: que Barnasants fos la casa gran de la cançó d’autor. Tots els cantautors sabien que tenien les portes obertes del festival. Ara tenim dos reptes. Un és ser més exigent, i després, descobrir figures que tinguin menys de 30 anys. Hem hagut de dir que no a artistes que aquesta casa gran sempre acollia. Pot semblar traumàtic, però és bo per a tothom. Dels 59 concerts, només vuit artistes hi van participar l’any passat. I de cara a l’any que ve l’objectiu és que no en repeteixi cap.

¿Què entenem per cançó d’autor a les portes del 2026?

El mateix que l’any 1975, i que al segle XII amb els trobadors. És un gènere híbrid que uneix música i literatura, tots dos amb la mateixa importància.

¿És un requisit per a Barnasants que els textos expressin un compromís social o polític?

No, no, el que hi ha d’haver són textos amb un interès literari. ¿Que això és molt subjectiu? Doncs que tanquin les facultats de filologia, llavors. La cultura és així; hi ha uns cànons. En la cançó d’autor, el text t’ha de remoure, clavar-te un cop de puny a l’estómac, o al cor, o al cap.

¿El cantautor pot ser un grup de hip-hop?

És clar, i de rock dur o de ska. El tema Tanti auguri, de Raffaella Carrà (Hay que venir al sur), que va fer ballar mig Europa, té una lletra que sembla banal i no ho és pas. És dels 70, reivindica el plaer sexual de la dona i diu «l’important és que ho facis amb qui vulguis tu». Un clixé és que la cançó d’autor ha de ser avorrida. No, no.

La sintonia de Barnasants amb la cançó italiana continua present. ¿I la francesa, que al festival ha anat generalment una mica coixa?

D’Itàlia, aquest any m’he quedat a les portes de portar Lucio Corsi, que simbolitza la renovació per a mi. Allà, gràcies al Club Tenco, de Sanremo, hi ha una nova generació de veus interessants. Això és el que m’agradaria que passés aquí, com quan van aparèixer Roger Mas, Mazoni, Sanjosex, Pau Alabajos, Feliu Ventura... Respecte als francesos, hem parlat amb artistes. M’encantaria programar una Hoshi, Benjamin Biolay o Francis Cabrel.

El 45% del seu pressupost, 600.000 euros, és públic. ¿Cultura subvencionada?

Hi ha projectes i festivals que reben molt més que Barnasants en xifres absolutes. El nostre projecte no podria sobreviure sense subvencions. Si els grans festivals no en necessiten per sobreviure, ¿per què en reben? El que no podem fer és, amb diners públics, programar rareses per a tres espectadors, però el primer criteri no pot ser el nombre d’entrades venudes.

Ara parlen de Barnasants com un cicle i no com un festival. ¿Per quin motiu?

Perquè ens identifiquem més amb un cicle de teatre, de concerts, que amb el model de festival de cap de setmana. Cicle sembla una paraula antiga i per això n’hem de treure la pols. Reivindiquem que som un cicle.

En un moment que els macroconcerts s’han multiplicat, ¿Barnasants representa la resposta al FOMO, és a dir, una forma de JOMO (joy of missing out), l’alegria i alleujament per deslliurar-te dels esdeveniments multitudinaris?

Nosaltres hem d’estar per sobre del FOMO i del JOMO. L’altre dia deia Quique González que, si el que determinés la qualitat d’una proposta fos la venda d’entrades, el McDonalds seria el millor restaurant del món. El nostre objectiu és que el públic surti del recital canviat, que li hagi provocat una reflexió en algun àmbit, com la catarsi del teatre grec.

Notícies relacionades

Canvi de paradigma en el futbol femení

Estopa i Chenoa presentaran les Campanades a RTVE

¿Com està el projecte de l’Ateneu de la Cançó?

En Pere, com a director fundador, batalla per aconseguir-ho. Si aconseguim l’Ateneu, Barnasants tindrà la seva aposta anual i després l’Ateneu serà un espai de creació i exhibició, amb una programació estable durant tot l’any. Aquí sí que aquella casa gran hi tindria cabuda.