El poeta salvatge del rock espanyol

Robe sabia que havia creat un personatge d’aura mítica i ho portava com podia, atenent la seva intuïció i fent valer les seves regles en el showbusiness. No li agradava endinsar-se en el significat de les seves cançons i desplaçava als oients el poder d’interpretar-les a la seva lliure manera. Parlava poc amb la premsa perquè deia reservar-se per quan tingués alguna cosa per dir i perquè discrepava d’haver d’opinar sobretot pel fet de ser un músic conegut. Va trencar esquemes com a compositor de cançons: composicions, algunes, llargues i tortuoses, sobre l’humà i el diví, en una categoria bastant inaudita entre el punk (o metall-punk) i el simfònic.

I aquest llenguatge líric, trencador en el rock en castellà, casant brutalisme i metafísica amb Extremoduro (grup del qual va firmar gairebé tot el cançoner, sol o acompanyat) en textos que molts dels seus seguidors van arribar a tatuar-se: "Me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor" (de La ley innata), "Y qué importa ser poeta o ser basura" (de Quemando tus recuerdos) o l’expeditiu títol del disc en viu Iros todos a tomar por culo. Robe Iniesta va picotejar Machado, Neruda i Miguel Hernández, i s’ha relacionat la seva escriptura amb la de Bukowski i els simbolistes francesos.

Amic del ‘carpe diem’

Material d’extrems, cru i llenguallarg, expressiu de les seves penes sentimentals i sexuals, de les seves discrepàncies amb l’ordre sociopolític i dels seus estira-i-arronses amb les substàncies addictives, com a Jesucristo García, del primer àlbum d’Extremoduro Rock transgresivo (1989), on es mostrava "crucificado a base de pastillas". A La hoguera apareixia el que seria un dels seus principis vitals, el carpe diem: "Y tú que te preocupas por culpa del futuro / Cuando ya no te quede será cuando te enteres".

Extremeny, nascut a Plasència (16 de maig de 1962), havia deixat els estudis a tercer de BUP i muntat la seva primera banda, Dosis Letal, a la qual va seguir Extremoduro, que en les seves primeres etapes va tenir diferents formacions i que va avançar a base del boca -orella i del seu fitxatge pel segell Dro, a punt llavors d’integrar-se en la major Warner. En el seu cap no paraven de bullir idees, i Deltoya (1992) havia ser el debut d’una banda paral·lela, Extremozoide, però es va convertir en un àlbum d’èxit (disc de platí) d’Extremoduro, amb temes com Ama, ama, ama y ensancha el alma, significatiu del seu desmarcatge del nihilisme: "Los brazos, la mente: y repartíos / Que solo os enseñaron el odio y la avaricia".

Robe s’anava ficant en la seva anomenada "època del caos", amb tensions internes a la banda i un mode de vida desbocat. El llenguatge rock d’Extremoduro va incorporar instruments inusuals (saxo, flautes) a ¿Dónde están mis amigos? (1993), l’àlbum de Pepe Botika, peça sobre "un honrado traficante" que adaptaria Albert Pla i la tornada de la qual és un alegre recitat de presons: "Carabanchel, la Modelo, Herrera de la Mancha, Cáceres 2, Alcalá Meco, Puerto de Santa María".

Un altre artefacte que no va arribar a cobrar forma va ser Los Q3 (o sigui Els Cutres), quan es va instal·lar a Rubí. També Pedrá (1995, àlbum amb una única cançó de 29 minuts) havia ser el debut d’una banda paral·lela que no va ser. Sí que va quallar Extrechinato y Tú, aliança de mig Extremoduro (Robe i el seu còmplice més durador, el guitarrista Iñaki Antón, Uoho) amb Fito Cabrales (Platero y Tú) ideat per musicar textos del poeta Manolo Chinato, que va deixar un únic àlbum Poesia básica (2001).

A l’obra d’Extremoduro cal consignar Agila (1996), amb els seus textos d’amors i abandonaments, així com Canciones prohibidas (1998), amb nous matisos sonors, i el seu últim cim, La ley innata (2008), amb 45 tortuosos minuts, presentats en sis moviments, que reflecteixen un procés de transformació interior amb l’amor com a força redemptora. En aquella època, Robe Iniesta va fer una incursió en la narrativa amb la novel·la El viaje íntimo de la locura.

El final de la química

Robe va publicar el 2015 un primer àlbum en solitari Lo que aletea en nuestras cabezas, preludi del final d’Extremoduro, atribuït a una degradació de la química interna. La gira de comiat prevista per al 2020 va saltar pels aires a causa de la covid-19 i no es va reprogramar (i Robe va acusar la promotora Live Nation de "no haver volgut esperar que passés la pandèmia").

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Ja en solitari Mayéutica (títol que al·ludia al mètode socràtic, 2021) i Se nos lleva el aire (manifest a favor de viure el present, 2023) van fer lliscar l’influx del rock andalús. En la seva última entrevista amb aquest diari, fa un any, augurava una pausa i situava en la seva creativitat el centre de tot, més allà dels tempos industrials: "No puc planejar res, perquè no tinc ni idea de quan sortirà una cançó".

El comunicat publicat ahir per El Dromedario Records parla de Robe com a filòsof, humanista i literat, i també com a "líder polític". Recorda que va ser "capaç de posar d’acord PSOE, PP, Unides Podem i Vox". Una al·lusió al dia, el setembre passat, que l’Ajuntament de Plasència va votar per declarar-lo Fill Predilecte de la localitat, passant per sobre de les trinxeres ideològiques.