Mor David Hockney, gloriós ambaixador art pop de la primavera

David Hockney, un dels artistes britànics més influents dels segles XX i XXI, va morir ahir als 88 anys, segons va informar el seu representant. Hockney, que va treballar pràcticament fins al final de la seva vida, va ser un pilar fonamental del moviment art pop durant la dècada dels anys 60. D’aquí un mes havia de fer 89 anys.

Obertament homosexual, va tenir una carrera marcada pel color i en la seva recerca se’n va anar molt jove a l’assolellada Califòrnia, on es va instal·lar amb vint i pocs i va pintar quadres llegendaris com la seva col·lecció dedicada a les piscines. La pel·lícula A bigger splash recull l’efervescència d’una joventut en l’escena artística de Los Angeles, on altres figures de l’art pop com Andy Warhol s’obrien pas. Per a Hockney, de classe humil, va ser vital sortir de l’Anglaterra de postguerra per donar curs al seu talent.

Quart de cinc fills (el seu pare va ser objector de consciència en la Segona Guerra Mundial i era un personatge peculiar que escrivia cartes a Stalin), Hockney va néixer just abans de la contesa a la ciutat de Bradford, on la llum era grisa i Londres era tan lluny que, com solia recordar, ni tan sols coneixia ningú que hagués estat a la capital britànica. De petit solia anar amb bicicleta fins a York i pujar a la catedral per veure el paisatge.

Aviat va començar a fer petites escapades al camp per pintar i va vendre el seu primer retrat (del seu pare) per 10 lliures amb 16 anys. "Me había fijado en las sombras de las películas y sabía que Hollywood era un lugar con sol, así que quería visitarlo. Como cuando Van Gogh iba a Arlés", explicava en un passatge d’El mundo según David Hockney (Blume). Quan va fer 18 anys, el 1959, es va traslladar a Londres per estudiar pintura al Royal College. "Lo primero que hice fue salir corriendo de la estación de King’s Cross para ver todos los autobuses rojos, cualquier cosa, porque no parecía Bradford", recordava el pintor en un altre passatge de les seves memòries.

En un temps en què l’abstracció semblava determinar el rumb de la pintura i brillaven artistes com Francis Bacon, Hockney va decidir seguir el seu camí: un llenguatge de la quotidianitat i la literalitat amb colors intensos, en un estil instantàniament reconeixible. Aviat va entendre que qualsevol cosa mereixia ser pintada, començant pels paquets de te Typhoo que comprava la seva mare. I ja no va parar més: piscines, dutxes, aspersors, palmeres, pebrots, coixins, flors, arbres, gossos, natures mortes i tasses de te han protagonitzat la seva obra, sempre lluminosa.

Ben aviat va abordar el llavors tabú de l’homosexualitat. "Des de molt jove sabia que els homosexuals amagaven coses, i jo no volia fer el mateix. Vaig pensar: ‘Bé, seré artista i he de ser honest’". Rebel tota la vida, un dels seus primers quadres, We two boys together cling (1961), inspirat en un poema de Walt Whitman, i moltes altres teles recreen una homosexualitat viscuda de manera alliberada, natural, de vegades luxuriosa i sempre honesta. No s’ha d’oblidar que l’homosexualitat va estar penada a Anglaterra fins al 1967.

Califòrnia i la llum

L’aterratge a Los Angeles, on va passar diverses etapes de la vida, va coincidir amb les primeres albors del moviment art pop. "Per a mi, Califòrnia era una terra assolellada plena d’estudis de cine i gent guapa semidespullada", recordaria. Aviat es va comprar una casa a Malibú i va començar a vendre quadres.

Hockney és un dels artistes que ha disfrutat més de l’èxit en vida i ha arribat a ser un dels pintors vius més cotitzats. Tant la crítica com el públic sempre van tractar bé un artista amb fama d’hedonista, que ho era, però més dels petits plaers de la vida que dels excessos. Treballador incansable, va arribar a la celebritat molt jove, amb les inconfusibles ulleres de pasta arrodonides, les samarretes de ratlles marineres i els flocs rossos despentinats. Com en la majoria d’artistes de la seva generació, el drama de la sida dels 80 va trastocar el seu cercle més pròxim. Alguna vegada va confessar que va ser a partir de 1983, al morir la primera persona que coneixia pel VIH, quan va començar a pintar autoretrats, conscient del pas del temps.

Hockney va anar anant i venint de la seva Yorkshire natal durant tota la vida. Allà hi va pintar alguns dels seus últims quadres, paisatges plens de color. Durant el confinament es va traslladar a Normandia, on va pintar una sèrie de paisatges plens de vida reunits en una fantàstica retrospectiva que li va dedicar l’any passat la Fundació Louis Vuitton de París. Àvid de novetat tota la vida, va experimentar amb l’iPad ja entrada la maduresa, amb una sèrie de pintures sobre la natura que es van exposar a la Royal Academy de Londres, una exposició que va causar enrenou entre les files més conservadores.

També va experimentar amb les polaroids, el fotocollage (batejat com a joiners per ell mateix) i fins i tot el fax. Durant la pandèmia, tancat, solia enviar als amics dibuixos de flors fets amb l’iPad. Una de les seves frases més emblemàtiques de l’època és: "Remember they can’t cancel the spring" (recordeu que no poden cancel·lar la primavera).

Notícies relacionades

Les ombres d’un clàssic popular

El Teatre Lliure celebra 50 anys mirant al futur

Gran lector, conversador i escriptor, Hockney no es va cansar mai d’admirar la quotidianitat. "La majoria dels objectes de l’univers no tenen color; no obstant, la Terra té objectes magníficament variats, cosa que crec que ens fa especials: blau, rosa i verd". Malgrat el seu optimisme a prova de bombes, també va passar per moments baixos, tot i que mai va abandonar la pintura: la sobredosi accidental del seu assistent personal de 23 anys el 2013; un ictus el 2012 després del qual va haver de tornar a aprendre a parlar; la mort de la seva mare, a qui va cuidar en la seva última etapa, o algun desengany amorós, com l’immortalitzat a Portrait of an artist (pool with two figures) i que va revolucionar la crítica.

El retrat va ser un altre dels gèneres que va freqüentar més Hockney, que durant la vida va pintar amants, parelles, amics, la seva família, celebritats com Harry Styles i, fins i tot, va dedicar una sèrie als vigilants de museus, tota una declaració d’intencions sobre la concepció que tenia del món de l’art. L’òpera i els decorats escenogràfics van ser una altra de les seves grans passions. L’anglès era un dels pintors vius més cotitzats: Portrait of an artist (pool with two figures) es va vendre per més de 90 milions de dòlars. La Tate planeja una gran exposició pensada per a l’any que ve, amb una gran instal·lació a la Sala de Turbines.