El gran Dickens que pocs han llegit

"No és el seu millor llibre, però potser sí la seva millor novel·la", va assenyalar G. K. Chesterton sobre Casa desolada, obra que va passar la tria de l’exigent Harold Bloom per entrar en el seu polèmic i provocador El cànon occidental com la millor creació de Dickens segons la seva opinió. Abans que Bloom, Vladímir Nabokov ja li va dedicar unes pàgines molt entusiastes a Curs de literatura europea, que ara poden servir de consell a tot lector que vulgui entrar en el complex encreuament de veus que va crear Dickens i que Alba ha incorporat en la seva col·lecció Alba Clásica Maior: "Tot el que heu de fer al llegir Casa desolada és relaxar-vos i deixar que sigui la vostra espina dorsal la que domini".

Perquè aquesta novel·la continua sent admirada per nombrosos escriptors contemporanis, cosa que la converteix en una mena de novel·la per a novel·listes; i pocs s’han resistit a compartir aquest entusiasme: "A mesura que la llum del sol es fa més madura i daurada i les tardes més breus, vaig avançant per les gairebé mil pàgines de Casa desolada, que no és de les seves novel·les que són més conegudes entre nosaltres, però sí, sense el mínim dubte, una de les millors", va compartir Antonio Muñoz Molina el 1997, un més dels molts autors que han caigut rendits davant aquesta magistral creació de Dickens.

Dos punts de vista

¿Què causa tant d’elogi entre els que sí que han llegit Casa desolada? Publicada en 20 entregues de 32 pàgines cada una entre març del 1852 i setembre del 1853, aquesta novel·la és una creació ambiciosa que combina dos punts de vista: un que observa el món des de les altures, amb una mirada que ho radiografia tot i tothom, mentre els jutja i despulla; i un altre de més terrenal, que correspon a una narradora en primera persona, Esther Summerson, una jove innocent, modesta i humil de mirada comprensiva i compassiva.

Aquestes dues veus donen compte de la vida, obra i penes de més d’una vintena de personatges principals i diverses desenes de personatges secundaris, tots ells ànimes perdudes, unes més i d’altres menys, al voltant d’una llarga i estèril disputa legal, Jarndyce i Jarndyce, que s’esllangueix en el londinenc Tribunal de la Cancelleria. I quins personatges va retratar Dickens en aquestes mil pàgines: tots els rostres somiats de la feble condició humana tenen el seu moment sota el focus i la lupa, unes vegades amables però gairebé sempre sarcàstiques, del seu creador.

"Admirem la tela i ignorem l’aranya", va suggerir Nabokov sobre la complexitat de Casa desolada. Perquè en les 20 entregues, Dickens va provar cada recurs literari que coneixia i dominava, i fins i tot en va provar algun de nou. Res va quedar fora, cap esforç va ser estalviat. Potser per això cada escriptor que s’ha acostat a aquesta obra ha trobat una cosa que ressonava amb la seva pròpia escriptura.

També la seva lectura pot desconcertar, i no per l’extensió, sinó per la tremenda i variada riquesa de personatges, recursos i històries –és fàcil perdre’s i confondre’n alguns, tot i que poc importa, ja que no afecta el pla mestre de la novel·la–. Dickens tenia un truc, aquest sí, molt senzill: l’humor. Casa desolada potser és la seva millor obra satírica, com alguna vegada ha apuntat Rick Moody, que l’ha qualificat d’"obra mestra còmica pantagruèlica". La crítica a les institucions és seriosa, per a Dickens no és cap broma, però poques vegades ha sigut tan divertida com aquí.

Notícies relacionades

Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

Buenri: «Mai vaig pensar que la màquina tornaria així: el que estic vivint és una autèntica explosió»

I si Casa desolada és l’obra mestra de Dickens que potser molts desconeixien, ¿aquesta nova edició li fa justícia? Sí, la incorporació en la col·lecció Alba Clásica Maior li ha anat molt bé, no només per les generoses dimensions del volum, amb acabat de luxe, sinó també per la traducció de Miguel Temprano García, tot un especialista en clàssics com Daniel Defoe, Thomas Carlyle, R. L. Stevenson, Joseph Conrad, D. H. Lawrence, Virginia Woolf, Edgar Allan Poe, Henry James, Herman Melville i Francis Scott Fitzgerald. Alba no ha escatimat a l’hora d’editar aquesta novel·la amb què gairebé arriba ja a la vintena d’edicions d’obres de Dickens, un autor molt estimat i mimat per l’editorial catalana.

Amb Casa desolada, el lector pacient sabrà rastrejar moltes de les inquietuds que la literatura desenvoluparà mig segle després de la seva publicació original: l’home contra el sistema, l’absurd al qual es redueix la vida en les societats industrials, l’alienació inevitable. També en aquestes pàgines no només veiem arrossegar-se amb parsimònia un litigi judicial interminable i absurd, sinó que també som els testimonis del patiment d’una ciutat, Londres, un personatge més de la teranyina de la novel·la, urbs estirada més enllà de les seves possibilitats, bruta i dura, picada per la contaminació i una idea de progrés suïcida i inhumana. Hi ha moltes coses per descobrir al llarg de les pàgines d’aquesta genuïna obra maestra.