Trens: decebedor

Per això era, no només lògic sinó inevitable, un gran debat al Congrés. A més, una molt recent enquesta (El País) indica que la confiança ciutadana en el sistema ferroviari s’ha degradat i que un percentatge rellevant tenen reserves fins i tot sobre la seguretat dels trens. Convenia, doncs, revisar i discutir la situació. ¿Ha sigut útil el debat al Congrés? Em fa l’efecte que no gaire i no només perquè no hagi sigut monogràfic. Al president ja li anava bé barrejar-lo amb assumptes de política internacional, menys sagnants.

Sánchez va venir a dir que les causes de l’accident –descarrilament agreujat per un xoc amb un Alvia en direcció contrària– encara no se saben, però que la xarxa d’alta velocitat està en perfectes condicions –la del tram en qüestió s’havia renovat fa poc– i la inversió s’ha incrementat molt. Potser sí, però l’accident va passar i repetits retards i incidents menors dels últims mesos ja indicaven que hi havia alguna cosa que no funcionava com abans.

I tot i que Sánchez es va presentar després d’un acord amb els sindicats pel qual es desconvocava la vaga, rebaixava la tensió amb els maquinistes del Semaf i es comprometia a un rellevant augment de la inversió, haurien fet falta més explicacions. No n’hi va haver. I Feijóo va estar encertat recordant que encara no hi havia una versió definitiva sobre les causes de la gran apagada de l’abril i preguntant les raons per les quals, si tot estava bé, s’ha limitat la velocitat després de l’accident en molts trams, inclòs el de Madrid-Barcelona. ¿Per què? ¿Per precaució i prou? ¿Per pressió dels maquinistes? ¿Perquè el ministre Puente no domina la situació? Llàstima que Feijóo conclogués, sense cap prova, que el Govern era el culpable i que la solució era la dimissió del president, cosa que repeteix cada dia des del 2023. Així, només va facilitar que Sánchez –i després Patxi López– repliquessin amb atacs al PP i a Feijóo, en comptes de centrar-se en les preocupants incògnites del que Puente va confessar que era "un accident molt estrany".

I quan Abascal va dir que "no era un accident sinó un crim" i Miriam Nogueras, la portaveu de Junts, va insistir que l’única sortida a la punyent crisi de Rodalies era que l’Estat tragués les mans de Catalunya, això tampoc va elevar gaire el debat.

¿És veritat, com va dir Feijóo, que la inversió total ha augmentat, però no la inversió per quilòmetre recorregut per l’AVE i les companyies competidores que s’han multiplicat? ¿S’ha fet una xarxa molt extensa d’alta velocitat a costa d’invertir menys del que convenia als voltants de les grans ciutats? I, en especial, a Catalunya, on Renfe (i després Adif) han invertit des de fa anys molt menys del que feia falta per a una població que ha passat de sis a vuit milions.

Notícies relacionades

Vaga educativa a Catalunya

Bad Bunny i els espavilats

És lògic que davant un accident tan greu, que fa dubtar de massa coses, el Govern tendeixi a creure que no hi ha vacuna contra la mala sort i que tot estava bé. I que l’oposició intenti remarcar els possibles errors i fallades del Govern. Però tot té un límit. Per al PP és temptador dir –i té raó– que Ábalos, processat per corrupció, va ser fa anys el ministre del ram, però insistint en això només va aconseguir que Sánchez –i Patxi López amb més entusiasme– es dediqués a enumerar tots els errors del PP, incloent-hi el suposat assetjament de l’alcalde de Móstoles a una regidora i la participació del grup de Vamos a volver al 36 al final de la campanya electoral aragonesa.

Així, només s’exacerba la crispació i no s’avança gens en la correcció de les possibles fallades –que, indubtablement, n’hi ha– en l’alta velocitat i en Rodalies. I tant el respecte a les víctimes i als seus familiars com la tranquil·litat dels milions d’usuaris i el prestigi d’Espanya –una gran potència turística– aconsellaven i exigien una altra actitud. No tot pot ser una barroera campanya electoral permanent. La prioritat és que el país funcioni. Ocupi qui ocupi la Moncloa.