El Català de l’Any, Javier Cercas: entre la veritat i la creació, per Álex Sàlmon

Cercas és un escriptor amb la intuïció dels grans periodistes i una percepció davant la veritat obsessiva. Per això, la seva carrera literària ha estat encaminada, probablement sense ser conscient, a acostar-se a les qüestions on s’intueix que el relat comunicatiu pot esmicolar i, al fer-ho, es descobreix que és tot el contrari al que s’ha construït. Sembla màgic, però el que hi ha són hores d’investigació darrere de cada llibre.

Va arribar a Catalunya amb quatre anys, un 28 de desembre de 1966. Ho recorda pel dia dels Sants Innocents, qüestió comentada, de forma reiterativa, en trobades familiars. No obstant, per al Javier nen, allò no va ser una innocentada. Al contrari. La Girona d'aquell temps no tenia res a veure amb la llunyana Ibarhernando, a la província de Càceres.

El 1985 es va llicenciar de Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i va abandonar Girona per anar-se’n a viure a un pis del carrer Pujol, al barri de la Bonanova, on va escriure el seu primer relat, ‘El móvil’, reeditat fins a tres ocasions i traduït a 12 llengües, i gairebé portat al cine; però aquesta és una altra història.

Cercas escriu: «Des de l’adolescència somiava en secret a ser escriptor, però no havia publicat una sola línia i, que jo recordi, amb prou feines havia escrit un parell de contes més o menys llegibles; malgrat això –o potser precisament per això— al tornar a Barcelona vaig decidir que havia arribat el moment de començar a escriure seriosament. Va ser una decisió insensata». Ho recorda en un dels pròlegs, n’hi ha alguns, d’‘El móvil’. No obstant, aquesta suposada insensatesa el va marcar en la manera de dedicar-se a l’escriptura: la d’investigar moltes vegades abans de començar a redactar. D’això va ‘El móvil’. I fent cas a André Gide que assegurava que el primer llibre «guarda en germen tota l’obra futura», en cita de Cercas, l’escrit a l’habitació fosca del pis del carrer Pujol va ser el far a seguir. D’això, fins avui.

La primera novel·la va ser una sorpresa publicada per la parella editorial composta per Beatriz de Moura i Antonio López Lamadrid. ‘Soldats de Salamina’ (Tusquets, 2001), la història d’un falangista, Rafael Sánchez Mazas, que se salva d’un afusellament, es va convertir en un fenomen literari, no només a Espanya, sinó al món. L’èxit va tornar a posar de moda el tema de la Guerra Civil, injuriat literàriament fins aquell moment.

Després de ‘Soldats de Salamina’, Cercas transita en una espècie d’incertesa literària, habitual en un escriptor després d’un gran èxit editorial. Això s’observa a ‘La velocitat de la llum’ (2005), novel·la estil cerquià, molt autobiogràfica, en què el passat i el present s’entremesclen sense un rumb fix, a cavall de molta frustració i l’exotisme de la universitat d’Illinois, on l’escriptor va viure i va impartir classes durant un temps. Tot això li va servir per consolidar la carrera quatre anys després amb ‘Anatomia d’un instant’ (2009), coincidint amb un canvi d’editorial. En aquest cas, Mondadori.

L’instant és aquell moment que es manté en la memòria dels que han vist les imatges del cop d’Estat del 23-F de forma repetida: un Adolfo Suárez dret, impertèrrit, al costat del vicepresident, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, i a les altures de l’hemicicle un Santiago Carrillo que continuava fumant esperant que l’afusellessin allà mateix. En aquesta obra apareix el Cercas que s’estava gestant des del piset de la Bonanova. Un escriptor segur de si mateix que escriurà un dels moments més tràgics de la nostra democràcia jugant entre les novel·les de terror i els fets reals. Hores i hores d’investigació per construir una obra fonamental i que ara ha tornat als titulars al fer-se sèrie televisiva.

Les raons d’escriure-la són més actuals que mai, just ara que algun jove pensa que la dictadura de Franco tampoc va ser per a tant. Ho resumeix l’autor en el pròleg. «A mitjans de març del 2008 vaig llegir que segons una enquesta publicada al Regne Unit, la quarta part dels anglesos pensava que Winston Churchill era un personatge de ficció». Doncs això.

Després d’‘Anatomia d’un instant’, Cercas ha seguit una carrera més que sòlida, que l’ha conduït a ser nomenat, l’any passat, membre de la RAE, on ocupa la cadira R majúscula. Obres com ‘El impostor’, llibre sobre les mentides d’Enric Marco, que acaba sent una lloança a la veritat i els perills dels hipnotitzadors ‘fake’ tan actuals, o ‘El loco de Dios en el fin del mundo’, el viatge d’un ateu a la Mongòlia al costat del Papa Francesc amb l’objectiu de preguntar al Sant Pare si la seva mare podria retrobar-se amb el seu marit al cel, i publicat, per motius de l’atzar, el mateix mes de la seva mort, són títols que l’han convertit en un escriptor de culte, també per a lectors en altres llengües.

Notícies relacionades

Mestres d’un absurd imparable

Liddell remou i provoca algun desmai amb ‘Seppuku’

Sobre els seus premis, caldria citar el Ciutat de Barcelona, que li va fer una especial il·lusió, el Nacional de Narrativa i el Planeta, per descomptat, amb ‘Terra Alta’, que va suposar la seva entrada a la novel·la policíaca, a què se sumen ‘Independencia’ i ‘El castillo de Barbazul’.

Dues de les seves característiques més profundes són no evitar temes delicats que li puguin portar conseqüències complicades i un sentit de l’humor fi i directe. Així la seva recomanació personal a aquest cronista a l’hora d’escriure el perfil és que es pengi al davant una foto de George Clooney. Per descomptat, no ha fet falta.