¿Qui gestiona la conversa democràtica a Espanya?

Setmana tràgica per a centenars de milers d’espanyols que han vist com es cremaven les seves terres de feina, el seu bestiar, les seves cases, els seus paisatges i els seus records. Crema l’Espanya de la qual alguns mitjans de comunicació autoanomenats nacionals, públics i privats, no parlen gairebé mai. I més sovint del compte no saben de què parlen. Aquests incendis, fins a cert punt habituals d’ençà que els mediterranis tenim memòria, es veuen agreujats per l’escalfament global, i els qualificats de "sisena generació" desborden els mecanismes convencionals d’extinció. És el punt en què el foc adquireix vida pròpia i no es pot fer gran cosa més que establir un perímetre de la superfície arrasada. L’any passat es va demostrar que ni una potència tecnològica com els Estats Units està preparada per fer-hi front. En el cas espanyol, plou sobre mullat. Com en tants altres temes, la polarització s’ha carregat el respecte a les víctimes i un debat serè sobre les necessitats dels afectats i els aprenentatges per al futur. El Govern ha organitzat un enrenou digital per culpar els consellers negacionistes de Vox de la tragèdia abans de posar-se a treballar seriosament. I el PP ha exhibit un altre pim-pam-pum contra Sánchez i la seva falta de Pressupostos. Les dues argumentacions tenen una base factual, però sobre l’una i l’altra s’hi sustenten les tesis contràries. En la política mediambiental, pesa aquest ecologisme acadèmic que mira d’ensenyar als veïns com han de protegir el que fa mil·lennis que conserven. De la mateixa manera que les autonomies que ha aprovat pressupostos s’han dedicat a polvoritzar el que Vox anomena "xiringuitos d’emergències" de l’esquerra woke.

Notícies relacionades

La Cubana ocupa el Romea amb un homenatge al teatre amateur: «Tots hem començat com a aficionats»

La Dreta de l’Eixample ja concentra el 20% de les llibreries de Barcelona

L’avanç del foc ha demostrat que el territori és un continu encara que es miri de parcel·lar administrativament i encara que les vies obertes de comunicació no l’articulin. O, més ben dit, l’articulin agafant Madrid com a referència. Les flames s’han estès des de Càceres fins a Ourense amb moltes intermitències. Si ens fixem com ha circulat la informació sobre aquesta tragèdia, comprovarem que, llevat d’alguna excepció, els de Càceres han sabut el que ocorria a Zamora passant pel filtre informatiu de Madrid, que, amb més o menys respecte als fets, acaba interpretant l’episodi amb una visió exòtica del camp i un biaix més ideològic que no pas territorial. El que compta a l’hora d’explicar què passa és el color polític dels governants i no les coincidències en les condicions de les víctimes o dels afectats. Tot ha d’encaixar en el marc de la polarització de la mateixa manera que abans havia d’encaixar en el del bipartidisme. Durant els anys 70 del segle passat, la Unesco va promoure un estudi sobre els fluxos internacionals de la informació. El que es va conèixer com a informe McBride va arribar a la conclusió que les antigues colònies tenen informació les unes de les altres, encara que fossin limítrofes, a través de les agències informatives de les seves antigues metròpolis, que interpretaven els conflictes des de la clau del món bipolar del moment. De manera que el que sabien els marroquins dels algerians o aquests dels tunisians depenia de la vinculació que tenien al bloc occidental o al comunista i aquell flux d’informació s’organitzava des de París.

Per molt que triomfin els artefactes digitals, la principal xarxa d’informació d’Espanya continua sent l’Estat en les diverses manifestacions de què disposa, des de l’Administració central fins a la pedania. Les connexions entre aquests nodes, però, són més de naturalesa partidista que no pas institucional. Ho veiem ara mateix en la investigació de la dana de València i ho hem tornat a veure aquesta setmana. I aquesta és una de les claus de la desarticulació d’Espanya. Massa sovint, la porta d’accés a la conversa passa pel filtre ideològic com a únic indicador de pluralitat i deixa fora moltes veus que tenen coses per dir i punts de vista per aportar des de nodes que es consideren perifèrics. "Una democràcia és abans una conversa que unes eleccions", afirma Harari. I afegeix: "A mesura que augmenta el percentatge de persones que prenen part en la conversa, la xarxa es torna cada vegada més democràtica". Per això en setmanes com aquesta és rellevant l’aportació d’un grup periodístic com Prensa Ibérica que cada setmana publica informacions escrites des de 697 poblacions diferents d’Espanya. No hi ha xarxa més espessa amb nodes de carn i ossos.