Vacances (o no) a la ciutat

‘La finestra indiscreta’ (Alfred Hitchcock, 1954).

Només al director de Vertigen se li podia acudir la idea de convertir James Stewart en un fotògraf que, amb la cama trencada i enguixada, ha de passar l’estiu tancat al seu apartament i acaba sent un voyeur del veïnat des de la finestra, càmera amb teleobjectiu al rest, per combatre el tedi i les altes temperatures. La calor s’intensifica i el guix el molesta, així que Stewart s’ha de gratar la cama introduint-hi un pal sota l’escaiola. Hi ha la sospita d’un assassinat comès pel veí del davant (Raymond Burr, abans de ser Perry Mason i Ironside) i una radiant Grace Kelly. (A Filmin).

‘La tentación vive arriba’ (Billy Wilder, 1955).

El millor exemple d’estiu a la ciutat amb l’home casat que es queda sol a casa mentre la seva dona i els seus fills se’n van de vacances a la platja. La felicitat dels rodríguez, segons els paràmetres d’aquelles èpoques. Però el film el firma el corrosiu Billy Wilder, de manera que fa la vida impossible al seu protagonista –un americà mitjà que encarna Tom Ewell– posant-lo en la tessitura d’intimar amb la veïna del pis de dalt, Marilyn Monroe. La noia té tanta calor que l’aire que puja de la reixeta de ventilació del metro novaiorquès és l’única cosa que és capaç de calmar-la. (De lloguer a Amazon Video).

‘Summer in the city’ (Wim Wenders, 1971).

Summer in the city és una cançó de Lovin’ Spoonful de 1966 que descriu molt bé la situació: "Ciutat calorosa. Estiu a la ciutat. La part posterior del meu coll s’està tornant bruta i sorrenca". És també el títol que va escollir el director de Paris, Texas per al seu primer llarg, al qual li va posar el subtítol de Dedicada a The Kinks, de manera que a la pel·lícula –un viatge per ciutats en què Wenders parla de la seva relació amb la cultura anglosaxona, la pèrdua d’identitat, soledat i relacions humanes– ses senten diverses cançons del grup de Ray Davies, a més de la de Lovin’ Spoonful, Chuck Berry, The Troggs, Fats Domino, Bob Dylan i Gene Vincent. (No disponible en estríming).

‘La ley del deseo’ (Pedro Almodóvar, 1987).

Estiu a Madrid. Eusebio Poncela, director de cine i teatre, homosexual, es queda a la ciutat mentre el seu amant marxa al poble. Prepara una obra i cuida la seva germana, Carmen Maura, una transsexual abandonada per la seva parella. També hi ha Antonio Banderas, que completa el gran trio interpretatiu del cine almodovarià, però aquest film sobre desitjos no correspostos dibuixa com pocs altres el que és la calor a l’asfalt amb l’escena en què Maura deixa anar a un sorprès treballador públic que rega els sulfurosos carrers de matinada: "Va, regui’m, no es talli, ¡REGUI’M!". És una picada d’ullet a la Marilyn de La tentación vive arriba. (A Movistar Plus+).

Notícies relacionades

Arnaldur Indridason torna amb ‘La oscuridad lo sabe’

Si fa no fa el mateix i sense objeccions

‘Haz lo que debas’ (Spike Lee, 1989).

Els calorosos períodes estiuencs a la ciutat no donen només per a comèdies. Spike Lee va fer la seva millor pel·lícula ambientant una història de tensió racial en un barri humil de Brooklyn en la canícula de 1988, tensió remarcada amb la poderosa Fight the power, cançó-himne de Public Enemy inclosa després al seu àlbum de 1990 Fear of a black planet. Però no és només la por del poder negre i el racisme blanc. Altres comunitats, com la italoamericana, la hispana i la vietnamita, formen part del polvorí social a punt d’explotar. La calor de l’estiu serà l’espoleta perfecta per a un malbaratament insensat de violència. (A Filmin).