‘Stop motion’ contra els desnonaments

"Crec que tendim a sobreprotegir els nens, especialment en aquesta societat actual, que sol ressaltar només la part bonica i es nega a afrontar situacions i emocions difícils; i és una paradoxa, perquè, alhora, mantenim la infància enganxada a pantalles que emeten contingut insuficientment regulat", afirma la directora Irene Iborra a l’explicar l’enfocament del seu primer llargmetratge. "Em sembla que no estem fent cap favor als nostres fills aïllant-los d’aquestes complicacions, perquè han d’entendre que la vida té llums i ombres".

El poder de la solidaritat

Adaptació de La pel·lícula de la vida, el llibre infantil que Maite Carranza va publicar el 2017 inspirant-se en l’esclat de la bombolla immobiliària al nostre país, L’Olívia i el terratrèmol invisible és el primer llargmetratge produït a Catalunya realitzat amb stop motion, que consisteix en la simulació del moviment d’objectes com figures de plastilina mitjançant la successió d’imatges fixes. La pel·lícula es presenta ara al Festival de Locarno (Suïssa) unes setmanes després de ser premiada en el d’Annecy (França), el certamen d’animació més important del món.

"Crec que aconsegueix connectar amb el públic en bona mesura perquè, malgrat abordar temes amargs, és una obra plena de llum que transmet optimisme i alegria", opina Iborra. "En realitat, jo no la defineixo com una pel·lícula sobre la crisi dels desnonaments, encara que se’n faci ressò, sinó com una celebració del poder de la solidaritat i l’acció col·lectiva, del suport i la força que ens proporciona el fet de pertànyer a una comunitat".

Per parlar d’aquests temes, L’Olívia i el terratrèmol invisible posa el focus en una nena de 12 anys que viu en un barri barceloní de classe mitjana amb la seva mare i el seu germà petit fins que una notificació de desallotjament els obliga a ocupar, amb l’ajuda de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, un pis buit a la perifèria.

Mentre la mare va caient en la depressió, la nena consola el seu germà fent-li creure que els problemes de la família no són reals, sinó part de l’argument d’una pel·lícula de la qual ells són els protagonistes. "A través de la fantasia hem volgut celebrar el poder que té comptar històries per protegir-nos de l’adversitat", explica la directora. "I, en concret, reivindicar la capacitat del cine tant per obrir-nos al món i alliberar-nos com per ajudar-nos a entendre la realitat a través de la imaginació i la metàfora".

Cal aclarir que els terratrèmols invisibles als quals al·ludeix la pel·lícula són els atacs de pànic que pateix la jove Olívia, a causa dels quals sent que el terra s’esquerda sota els seus peus i l’engoleix cap a un abisme. "La tècnica de stop motion ens va resultar especialment útil a l’hora de representar aquestes crisis d’ansietat perquè, a ulls dels nens, aquests ninots animats són persones humanes com ells, però no són actors de carn i ossos", aclareix Iborra. "Això els permet identificar-se amb els personatges sense ofegar-se en les emocions que la pel·lícula provoca".

La stop motion, així mateix, atorga a L’Olívia i el terratrèmol invisible una riquesa de volums i textures que sovint les animacions en 3D generades per ordinador no tenen. Per això crida l’atenció que fins ara no existeixi cap altre llargmetratge de producció catalana que estigui realitzat amb aquesta tècnica. "No és una qüestió de falta de talent", assegura la directora com a explicació. "El que passa és que és un cine que requereix molt temps, molts diners i equips molt extensos, així que comporta més risc del que molts finançadors estan disposats a afrontar. Tant de bo la meva pel·lícula contribueixi a canviar les coses".

Notícies relacionades

El Festival Jordi Savall torna amb més seus i un elogi de la diversitat

La turbulenta ascensió del jove Pau Riba

Reivindicació de l’artesania

La directora fa 20 anys que promou la stop motion a través no només dels quatre curtmetratges que també integren la seva filmografia, sinó també de la seva tasca com a docent. "En la meva opinió, recórrer a aquesta tècnica i no a l’animació digital té molt de posicionament polític: és una reivindicació de l’artesania davant la tecnologia, dels temps lents i la materialitat de les coses davant un món accelerat que s’evadeix del físic. En suma, és una forma de resistència".