‘Kids’ la polèmica pel·lícula dels 90, continua provocant

"M’encanten les verges, amb les seves vagines fermes, sense malalties, sense olors ni res... Pur plaer", confessa un xaval de 16 anys, el Telly, just després d’haver seduït i desflorat una nena de 12. Mentre ell presumeix de la seva gesta davant del seu amic Casper, la Jenny descobreix que és seropositiva i que, per tant, Telly també ho és –no ha practicat sexe amb ningú més que ell–, així que la jove es llança als carrers de la ciutat a fi de trobar-lo i avisar-lo, per evitar que continuï desvirgant mocoses i sembrant destrucció amb la mateixa naturalitat amb què escup a la vorera. Hores més tard, després que es quedés inconscient en el transcurs d’una festa, el Casper fa anar la Jenny d’una banda a l’altra com una nina de drap i és violada mentre xavals en edat de veure dibuixos animats dormen la mona just al seu costat.

Més o menys així es resumeix la peripècia argumental de Kids (1995), que continua sent una de les pel·lícules més controvertides mai estrenades comercialment ara que es compleixen tres dècades des que va aterrar als cines. Retrat nihilista de 24 hores en les vides d’un grup d’adolescents que travessen Manhattan sobre les seves taules de skate, beuen, es droguen i tenen sexe. El seu realisme i el seu eficaç afany provocador la van convertir en un fenomen cultural. Hi va haver qui la va titllar de pornografia infantil disfressada d’art, i també qui la va saludar com una obra mestra. A alguns dels seus responsables els va servir de plataforma a l’estrellat; a altres, formar-ne part els va deixar seqüeles que van resultar ser fatals.

Caos juvenil i sida

"El meu objectiu va ser fer una pel·lícula sobre adolescents diferent de totes les altres, i contrària a tota aquesta merda de Hollywood", va afirmar el seu director, Larry Clark. Ja llavors un reputat observador del costat més sòrdid de la joventut nord-americana gràcies a dos llibres de fotografia publicats dècades enrere Tulsa (1971) i Teenage Lust (1983), va tenir la idea de rodar-la a principis dels 90, després de fer-se un lloc en el si d’un grup de skaters rodamons a qui triplicava en edat –la majoria d’aquells xavals eren menors, i ell vorejava els 50– a fi de fer-los fotos. Allà va conèixer Harmony Korine, un estudiant de cine de 19 anys que també s’havien infiltrat en el grup a la recerca d’inspiració, i li va preguntar si seria capaç d’escriure un guió que connectés aquell caos juvenil amb el perill que encarnava la sida; Korine sol afirmar que va completar l’encàrrec en només una setmana.

Per filmar es van servir d’actors no professionals en bona mesura pertanyents a aquest entorn, i van adoptar un estil documental per convèncer els espectadors que les activitats contemplades per la càmera, la majoria portades a terme per simples criatures, no tenien gat amagat. La distribuïdora de la pel·lícula, Miramax –sí, la companyia fundada per Harvey Weinstein–, va emfatitzar aquest realisme durant la posterior campanya de promoció. L’objectiu no era predicar moralisme, sinó provocar; de fet, la pel·lícula es limita a utilitzar el virus VIH com si es tractés d’un monstre, una amenaça que sotja a l’ombra i que funciona alhora com a càstig kàrmic i broma macabra. L’estratègia va funcionar: estrenada el 21 de juliol de 1995, Kids va acabar recaptant més de 20 milions de dòlars, aproximadament 14 vegades més del que havia costat.

El seu èxit va impulsar diverses carreres. Clark va continuar explorant la seva tirada voyeur en la carn adolescent a Bully (2001) i Ken Park (2002); Korine es va erigir en nou enfant terrible del cine independent americà, i va retenir el títol durant anys; les actrius Rosario Dawson i Chloë Sevigny, que van formar part del seu repartiment, van acabar convertides en estrelles.

Notícies relacionades

Polèmica després de l’aparició a ‘Vogue’ d’una supermodel creada amb intel·ligència artificial

Els premis Gaudí s’entregaran al Liceu el 8 de febrer

Per a la majoria dels joves que hi van participar, no obstant, les coses van ser molt diferents. Tal com es relata a Una vez fuimos Kids (2021), documental sobre la intrahistòria de la pel·lícula dirigit per Eddie Martin, durant el rodatge Clark va proveir els xavals no només d’alcohol i drogues de qualitat, sinó també de la promesa d’un futur funcional, però en última instància els va pagar una misèria i els va deixar tirats després d’utilitzar-los. Un d’ells, Justin Pierce, va semblar obrir-se camí com a actor fins que un dia de mitjans del 2000 va aparèixer penjat en una habitació d’hotel de Las Vegas; un altre, Harold Hunter, va obtenir una notorietat passatgera, però no va ser capaç de fugir del gueto, i va morir víctima d’una sobredosi de cocaïna el 2008.

Es dona per fet que seria impossible rodar una pel·lícula com Kids en l’actualitat, i no només perquè la història que explica no és ubicable en un món en el qual hi ha els telèfons mòbils, ni perquè la gentrificació ha sanejat i esterilitzat els carrers de Nova York. Pot ser que les escenes de sexe juvenil que inclou no resultin particularment atrevides si es comparen amb les de Élite, per exemple, però la sèrie de Netflix és una fantasia fulletonesca i la pel·lícula de Clark traspua veritat i, per tant, perill. I els seus protagonistes, molts d’ells criatures procedents de llars trencades, la van rodar sense comptar amb garanties com contractes, supervisió parental o assessorament psicològic. En la imatge que tanca el seu metratge, Casper es desperta despullat i, aixafat per la ressaca, murmura: "Jesucrist, ¿què ha passat?". És la mateixa pregunta que continua planejant sobre el seu llegat.