Mor Robert Redford, llegenda de Hollywood, als 89 anys

Redford va ser una de les grans estrelles de Hollywood, no només com a actor, sinó també com a director i fundador del Festival de Sundance, meca del cine independent. Entre els seus primers papers que el van llançar a la fama destaca Descalços pel parc (1967), junt amb Jane Fonda, que va ser un gran èxit i el va convertir en un rostre conegut. Entre els seus films destacats hi ha una infinitat de clàssics: ‘Butch Cassidy and the Sundance Kid’, amb Paul Newman, amb qui va formar una icònica parella actoral, ‘El candidat’ (1972), ‘El cop’ i ‘Dos hombres y un destino’, entre d’altres.

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

En la carrera de Redford com a actor va ser fonamental la trobada amb el director Sidney Pollack, en certa manera, responsable del tipus de personatges que associem amb l’actor. Hi trobem: ‘Propiedad condenada’, ‘Jeremiah Johnson’ –un intent a base de barba i fang de fugir de la seva imatge–, ‘Tal com érem’ (de la qual es desprèn que si Redford és capaç d’enamorar-se de Barbra Streisand qualsevol espectadora en té l’oportunitat), l’excel·lent ‘Els tres dies del Còndor’, en què ell i Faye Dunaway no podien ser més ‘cools’, ‘El jinete eléctrico’ (una altra trobada amb Fonda que repetirà a la fase final amb ‘Nosotros en la noche’) i l'apoteosi de ‘Memorias de África’: vols a part, aquí hi ha aquell moment en què renta els cabells a Meryl Streep. Sense oblidar la pel·lícula que ha propiciat tantes i tantes vocacions periodístiques: ‘Tots els homes del president’. 

Errors com ‘El gran Gatsby’, que ho tenia tot per estar bé, però no, van fer que Redford decidís agafar les regnes i passar-se a la direcció. El seu debut a ‘Gente corrent’ el 1980 que li va oferir un Oscar com a director –el d’actor sempre se li ha resistit– feia témer el pitjor, però ell ha portat aquesta trajectòria més que dignament. Sí que el va recordar l’Acadèmia el 2002 amb una estatueta honorífica que reconeix sobretot la seva última reencarnació com a pare del cine independent nord-americà a partir de la creació del Sundance Festival. Quan la pel·lícula ‘Sexe, mentides i cintes de vídeo’ després de passar per allà va fer que el debutant Steven Soderbergh aconseguís uns mesos més tard la Palma d’Or a Canes, va encendre les alarmes: una nova era cinematogràfica havia començat.