Elogi i expiació de les icones injuriades

No és la primera vegada que la petita pantalla intenta dignificar figures injuriades del passat. Alguns dels últims exemples són la sèrie de La Veneno, també dels Javis; el documental sobre Nevenka Fernández, la regidora que va denunciar l’alcalde de Ponferrada per assetjament sexual i que va ser sotmesa a un judici mediàtic per aquest motiu; la docusèrie ¿Yo fui mujer florero?, que reflexiona sobre el paper de les dones, com les Mama Chicho, en la televisió dels 80 i els 90, i SuperSara, que deixa en evidència com de malament es va tractar Sara Montiel en els seus últims anys de carrera.

En alguns casos, ni els propis creadors tenien previst des d’un principi incidir gaire en la crítica social que van acabar plantejant en els seus treballs. És el que li va passar a Valeria Vegas, la directora de SuperSara. "Sara Montiel va suportar una humiliació pública molt forta. Que anés als programes [del cor] no validava tot el que deien sobre ella, tot i que en aquell moment ho normalitzàvem", considera la també escriptora, que confessa que no s’havia plantejat des de l’inici fer aquesta crítica, "sinó que va anar sorgint".

Una sèrie nostàlgica

Elena Neira, professora col·laboradora d’Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, apunta a l’efectivitat que té la nostàlgia sobre el públic com un dels motius de la moda per aquesta mena de formats, que busquen tornar la integritat a figures maltractades mediàticament i socialment. "La nostàlgia permet introduir un material d’una manera molt més senzilla que aquells entorns en els quals exigeixes a l’espectador que faci un esforç, que surti a l’aventura, que faci un acte de fe i descobreixi les coses", considera.

Hi coincideix Sergi Mas, crític de televisió d’EL PERIÓDICO. "La nostàlgia és bona sempre que no se n’abusi", apunta. "Ens trasllada a una època que vam viure fa 30 anys, i cada imatge, cada nom, cada record, ens retorna a moments puntuals de la nostra vida. Per això veure Tamara, Dantés i d’altres en Superestar ens enviarà senyals carinyosos que ja no tenim, i emprendrem un bonic viatge al menjador on vèiem aquells programes, la companyia... Això sempre suma", afegeix.

Però segons Neira hi ha un altre motiu de pes en l’elogi i expiació d’aquestes figures que estem veient últimament. "És la vocació d’intentar enfrontar les noves generacions al fet que els temes que els interessen no són nous, sinó que tenen les seves arrels en situacions del passat".

Posa com a exemple el documental de Netflix Nevenka. "És un exercici de deixar constància que això que estem fent ara de reivindicar que hi hagi consentiment, del només sí és sí, no és una qüestió d’ara, sinó que ve d’abans. Això li dona moltíssim més pes i anima a un debat molt més viu, perquè ens fa enfrontar-nos als nostres defectes com a societat", explica.

"Si als anys 90 Nevenka Fernández va denunciar que un tio l’havia assetjat i ningú la va creure, sinó que es va convertir en un personatge injuriat, i han passat 30 anys i en el fons continuem enfrontant-nos a les mateixes problemàtiques, no només jugues amb la nostàlgia. Jugues amb la reacció visceral, emocional i profunda de preguntar-te: ¿com pot ser que no s’hagi traspassat aquest llindar de creences?", remarca Neira.

"Si ets un executiu que vol trobar un contingut que no deixi indiferent l’espectador, la nostàlgia i l’examen de consciència amb la nostra història passada són elements que poden ajudar moltíssim a la popularitat del producte". Recalca que és el que va passar quan el documental de Nevenka va incorporar les polèmiques declaracions d’Ana Rosa Quintana sobre el cas: "El soroll que es genera i la reacció en contra, sobretot venint d’una periodista que encara està en actiu, és molt encesa, i això als programadors els encanta".

Entre empatia i espectacle

Però aquest "revisionisme, malgrat voler dignificar, sovint juga amb límits poc clars entre empatia i espectacle", adverteix el politòleg Sergi Schinkel Bertran, que creu que la nova mirada sobre aquests personatges respon a "un increment de la consciència social sobre les violències estructurals i una cultura més atenta a la diversitat i la pluralitat de veus".

No obstant, assenyala que en el rerefons d’aquesta onada revisionista també rau una altra qüestió: "La necessitat contemporània de convertir qualsevol figura pública en un ídol". "En una cultura que busca referents constants, sovint es tendeix a transformar vides complexes, contradictòries o simplement humanes en relats heroics o redemptors, com si només des de l’epopeia fos possible legitimar-les".

Això té certs perills. "Pot derivar en una nova forma de simplificació, en la qual se solapa la reparació amb la mitificació i fins i tot les figures que havien sigut tractades com a friquis passen a ser reaprofitades com a símbols, independentment de si la seva història ho sosté o si elles mateixes ho volen".

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

En el cas de Tamara i companyia, Sergi Mas creu, a més, que "la televisió va tenir la duresa o el judici que ells van permetre". "Ni a Tamara ni a Leonardo Dantés els van posar una pistola al pit perquè apareguessin", afirma.

Això sí, està convençut que actualment no podria passar això: "En absolut. Han passat 30 anys i el consum televisiu és molt diferent; avui es jutja més ràpid, les xarxes socials generen molt més soroll i existeix un bonisme general que toleraria poc la presència d’aquests personatges".