Fernando Simón: «Hi haurà una altra pandèmia: no podem permetre que tingui el mateix impacte que la de la covid»

PREGUNTA: ¿Quina és la directriu o filosofia fonamental al comunicar en context de crisi?

RESPOSTA: La de sempre: la sinceritat. És fonamental que tot el que es comuniqui es faci sabent el que es diu, sent sincer i, sobretot, expressant els dubtes sobre la informació que es té. A més, no és el mateix una crisi que es genera entorn d’una emergència sanitària que una emergència sanitària. Això depèn molt de la confiança que tingui la població. Si no confien, s’acaba generant una crisi. Si hi ha confiança, les emergències tenen menys probabilitats de convertir-se en crisi.

¿Comunicar en crisi implica també decidir què no es comunica per no generar alarma?

La informació no ha de generar por, ajuda a prendre les mesures adequades perquè l’impacte sigui menor. No és una qüestió de què no es comunica, sinó de què cal comunicar per respondre correctament. El que queda sense comunicar no és una decisió conscient, és simplement la part que pot no ser d’interès per reaccionar millor. I si algú sol·licita aquesta informació, es dona sense cap problema.

Com es pot millorar la comunicació científica i captar l’atenció sense perdre rigor?

Jo no soc expert en comunicació, per tant no puc dir-te el que altres experts et diran millor. El que sí que puc dir és que el fonamental és la sinceritat i entendre el públic a qui et dirigeixes. Si et dirigeixes a un públic concret, utilitzes els mitjans a què aquest públic accedeix. Però bé, el meu treball és tècnic científic, jo no decideixo l’estratègia de comunicació.

Durant la pandèmia de la covid va exercir aquest doble rol d’expert i de comunicador. ¿Com va suportar estar tant temps sota el focus mediàtic?

En aquell moment no me n’adonava. Teníem jornades de 16, 18 hores diàries. La meva feina de comunicació era una part petita. Era un parèntesi que em permetia descansar una mica la ment i reflexionar sobre les dades i les preguntes, juntament amb la feina que fèiem amb tot l’equip d’experts.

Els que sí que eren experts en comunicació, ¿el van renyar molt?

Jo crec que no s’atrevien. Imagina’t que em renyin i dic ‘doncs ja no faig més’ [Riu].

S'ha dit que «s’havia de cremar algú» i el van triar a vostè, ¿ho va sentir així?

Hi va haver molts experts en molts països que es van cremar. Jo em sento normal, he fet la meva feina. És veritat que vaig estar sobreexposat, però això depèn de l’estratègia de comunicació. L’objectiu no era cuidar Fernando Simón, sinó solucionar una pandèmia i aconseguir que la població actués correctament. En diversos països van utilitzar diverses estratègies. A Espanya es va decidir per un tàndem de comunicació política per part del ministre i tècnica per part meva. El punt no és saber si a mi se’m va cremar, sinó veure quina d’aquestes estratègies va tenir més impacte. A Espanya el resultat va ser bo, comparable amb altres països. La meva comunicació no era el que Fernando Simón pensava, era la comunicació dels consensos entre tots els experts amb qui treballàvem.

Hi ha gent que encara dubta que existís un grup d’experts

La quantitat d’informació que es va generar durant la pandèmia i la velocitat no va tenir precedents. Havíem de tenir grups per discernir l’important del no important, el veritable del fals, el que tenia qualitat tècnicacientífica. En alguns casos eren grups d'institucions, universitats, centres d’investigació. En altres casos eren grups que nosaltres conformàvem. Vam treballar amb un munt de grups d’experts.

Amb la covid vam veure com es feia la ciència en directe: assaig i error, directrius que es revocaven perquè sortia nova informació... Això va generar incredulitat i indignació entre part de la població (‘un dia em diuen una cosa i l’endemà una altra’), ¿com es pot veure que en la ciència no hi ha veritats absolutes sense menyscabar la credibilitat en la ciència?

És molt difícil. Es pot fer, però requereix temps que de vegades no tenim. Comunicar un dogma és molt senzill, és una qüestió de fe. La fe no admet dubtes. En canvi, la ciència viu en i de la incertesa. Cada resposta genera noves preguntes. Això no és fàcil de comunicar perquè molts comunicadors volen certeses i molts receptors volen dogmes. Es pot fer, però requereix aquest compromís de comunicadors, tècnics, científics i població, una feina de dècades que comença a l’escola.

¿S’esperava que després de la covid augmentés el negacionisme científic?

Jo crec que hi ha més visibilitat per l’accés a les plataformes i xarxes, on qualsevol pot posar el que consideri. Però el volum d’informació científica és molt més gran que la part negacionista o terraplanista. El que passa és que l’altre és més atractiu en una conversa de bar. Cal valorar a quina audiència ens volem dirigir: si volem desgastar-nos en un 5% que només creu en dogmes o dedicar-nos a l’altre 95% de la població.

Es va convertir en un mem amb allò de «seran només un o dos casos»... ¿es penedeix d’alguna cosa, d’alguna frase o declaració en particular?

Jo entenc que aquesta història és un mem graciós. Si la gent necessita riure’s en una situació de tanta tensió, em sembla bé. Cal descarregar tensió. Allò estava en un context molt concret del nostre primer cas a La Gomera. Si algú ho treu de context per fer un mem graciós, a mi no em molesta. El que em molesta és quan persones que miren d’informar correctament treuen aquesta informació de context per fer-la passar per seriosa i completa.

Ara la població general i els mitjans estan més atents a notícies que tenen a veure amb possibles epidèmies, on cal tenir el focus posat ara, en què s’estan fixant?

Tots els dies fem un rastreig de totes les situacions que poguessin ser un risc. Filtrem 20, 30, 40 situacions diàries i n’avaluem amb cura quatre o cinc. Seguim de manera contínua riscos com els virus aviaris que afecten animals i correm el risc que arribin a transmetre’s entre humans. En el moment en què considerem que hi ha informació prou fundada per alertar, ho farem. Mirem que no se’ns n’escapi cap, però pot passar.

¿Tornarem a viure una situació semblant com la pandèmia?

La resposta és sí. La història ens mostra que la viurem. No sé si d’aquí a un any o d’aquí 30. El problema no és viure una pandèmia de gran impacte, sinó que no podem permetre que la següent tingui el mateix impacte. No es pot consentir que torni a generar set milions de morts al món. Hem d’aconseguir que l’impacte sigui menor. El 1918, amb l’anomenada grip espanyola, que no era van morir entorn de 50 milions de persones. L’impacte de la covid ha sigut enorme, inacceptable, però han sigut set milions, amb una població aproximadament vuit vegades més gran. L’impacte ha sigut menor perquè tenim més mitjans i professionals més ben preparats. Tot i així va ser una catàstrofe. La següent, amb la meitat de morts, haurem de continuar considerant-la una catàstrofe. Hem d’aconseguir que l’impacte sigui menor, però que la percepció de risc de la població sigui la mateixa.

Notícies relacionades

Els pacients crònics complexos de Catalunya tindran un equip d’infermeres a domicili per evitar ingressos

El poder de la hidroteràpia en la rehabilitació d’un ictus: «Pacients que no són capaços de caminar en territori ferm aconsegueixen fer passos a l’aigua»

Això no serà fàcil perquè ja n’hem viscut una, una cosa que a nivell de comunicació s’haurà de tenir en compte... ¿si li truquessin per comunicar en la següent pandèmia, ho acceptaria?

Jo soc metge epidemiòleg. Em vaig formar per respondre a situacions d’epidèmies i pandèmies. No deixaré de fer la meva feina perquè pateixi pressió mediàtica o pressió d’unes quantes persones que odien tothom. Si la mateixa persona m’odia a mi, odia Lady Gaga, odia Rosalía, odia Berasategui... aquesta persona no té credibilitat. Els professionals hem de sobreposar-nos a aquestes pors i fer un pas endavant quan és necessari. No podem deixar que la població estigui informada per gent que odia tothom i esbiaixi la informació de manera no acceptable.