Dia de Morts

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

31 d’octubre del 2025. 00:44

0 Comentaris

Jordi Otix

Només he estat a Mèxic una vegada. Va ser a finals de novembre de l’any passat, durant la Fira del Llibre de Guadalajara, en la qual Espanya va ser país convidat i va reunir, per a l’ocasió, un planter d’escriptores i escriptors en representació de les nostres lletres. Feia un mes que havien celebrat allà el Dia de Morts, una tradició que a Espanya també commemorem, però la desposseïm del caràcter festiu amb què els mexicans la viuen i abracem la solemnitat i la negror, tan pròpia del dol. No soc molt viatgera, la meva personalitat és bastant més sedentària que nòmada, aspiro a la tranquil·litat i la quietud en la meva quotidianitat, tot i que sí que m’agradaria tenir l’ocasió de traslladar-me, físicament i emocionalment, algun dia al país asteca durant aquestes dates del calendari, l’1 i 2 de novembre. Podria així, d’aquesta manera, acostar-me a la mort d’una altra manera, pintar-la amb els intensos colors dels altars que a Mèxic preparen a totes les cases per recordar els seus morts, honrar la vida que van tenir i tornar a conversar amb ells cridant-los de nou a taula, on se serveixen el seu menjar i el seu beure preferits. Ho explico, pel que he llegit i vist, pel que m’han explicat, també, però em costa imaginar-ho, posar-me en aquest lloc, ser jo qui organitzi aquesta ofrena, la que posi les fotografies dels meus pares, la que triï els seus aliments preferits, la que esculli les llampants flors, la que encengui les espelmes i parli amb ells, els digui que faig el que puc per suportar la seva absència. La cultura ho és tot, en ella i amb ella creixem, definim la nostra identitat, anem a poc a poc construint-la gràcies als reflexos que ens torna el mirall d’una realitat inaprehensible i, no obstant, significadora. Jo no em vaig criar a Mèxic, sinó en un poble extremeny, de la província de Càceres, on la mort es vivia en la foscor, sense llum possible que il·lumini el dol, l’alleugi el més mínim, ni tan sols la que podria desprendre la fe catòlica, aquesta creença esperançadora en el més enllà, que després d’aquesta vida de patiment ens espera una altra de millor. Durant la meva infància recordo haver sentit una por cerval cap als morts, als quals es vetllava durant hores, a casa o al tanatori, les dones d’una banda, els homes de l’altra, tots de negre rigorós. Un temor que probablement encara deu estar present en el meu inconscient, ja que va aflorar davant el cos inert del meu pare, el primer mort que vaig veure en la meva vida, fins ara l’únic. Poques vegades vaig estar amb ell al cementiri on hi ha enterrada la meva mare, al panteó de la meva família materna, que cada any, quan s’acosta el 2 de novembre, el Dia dels Difunts, és enllustrat, netejat i cobert de rams preciosos que s’encarreguen les setmanes prèvies, un per a cada sepultura. Així ho estableix una tradició que la meva germana es va encarregar de seguir complint, la va mantenir viva davant el nostre desinterès, el del meu pare i el meu. Aquest any serà el primer, des que el vam enterrar fa dos, en què visitaré la seva tomba, li portaré flors que aviat quedaran pansides, parlaré amb ell, li explicaré que encara m’aterreix la mort i m’allunyaré recitant els versos d’Emily Dickinson: "Si puc veure els Rostres / dels Àtoms, / ¡com no he de poder veure els Éssers Extingits / que de mi es van allunyar!".