Un llibre repassa la crònica negra amb el verí com a arma letal

Rachel Galtié, bonica, culta i de bona família, vetllava a principis del segle passat el seu marit, un jutge de pau molt més gran que ella amb qui s’havia casat als 16 anys. El cadàver estava inflat i d’un estrany color verd, però ningú va sospitar de la desconsolada viuda. Després de la seva mort, al cap d’un any de penosa malaltia, el van seguir l’àvia i el germà. "Causes naturals", van concloure els certificats per defunció, però Rachel Galtié, que passaria a la història com l’enverinadora de Saint-Clar, va tenir altres problemes amb la justícia i, després de registrar casa seva, van trobar paquetets d’arsènic. A l’exhumar els cadàvers van confirmar que s’havia comès un crim amb la substància fetitxe dels enverinadors: fins al 1836 no hi havia un mètode per detectar l’arsènic.

No haurien enxampat Rachel Galtié, que un cronista va descriure com "una verge d’església" amb "llavis petits per al petó", si no hagués sigut aficionada a més al robatori de joies. "L’enverinadora és una pagesa que es rebel·la contra un marit brutal", pontificava la premsa francesa a finals del segle XIX i començaments del XX: en el 54% dels casos eren dones que no sabien llegir ni escriure, concloïa. I no obstant no s’ajusten a aquest perfil les més cèlebres enverinadores en un país famós pel seu nombre i sofisticació, com la marquesa de Brinvilliers (segle XVII) o la Voisin, fetillera i vident en temps de Lluís XIV. De totes elles informa bé Marisol Donis, escriptora i farmacèutica, al seu llibre Envenenadoras (Alrevés Editorial).

"El verí engrosseix la xifra negra del crim, els casos sense resoldre, molts com l’arsènic o la nicotina eren indetectables fins a mitjans del segle XIX. I set de cada deu enverinadors són dones", resumeix l’autora, que també va cursar estudis de criminologia. Envenenadoras es va publicar per primera vegada el 2002, cenyint-se llavors a les enverinadores espanyoles (no hi havia cap llibre al respecte), i 23 anys després l’han convidat a ampliar-lo amb més nacionalitats.

Sopa de llumins

Totes aquestes enverinadores van matar "amb la mateixa crueltat, covardia i astúcia"; ara bé, les espanyoles recorrien menys a la farmàcia i més al que tenien a mà a casa o al camp. Entre els seus mètodes, servir sopa de llumins, contaminada de fòsfor, o incorporar insecticides o raticides als guisats. O barrejar pols de vidre amb la llet, com Pelegrina Montuis, que va obligar el juliol de 1889 a canviar el concepte de verí i considerar substàncies verinoses no només les que ho són toxicològicament. Altres, com Visitación Blasco, van sortir a buscar mosques verinoses per macerar-les en vi i donar-los-les de beure a un odiat oncle. Entre espanyoles i estrangeres, també varia el mòbil: aquí s’escampava "el rancor, l’enveja o el sentir-se injustament tractades", reflexiona l’autora en conversa telefònica amb EL PERIÓDICO. L’antic costum que un matrimoni jove convisqués amb tota la família, la d’ell per norma general, acabava sent letal no poques vegades. Angleses, franceses i belgues gairebé sempre mataven per diners: per heretar fortunes o cobrar assegurances.

En els últims anys els mètodes s’han igualat i el més utilitzat per al crim són els antipsicòtics, els ansiolítics i la cianamida, recull Envenenadoras, la primera part del qual és un inventari dels verins més utilitzats. Com la temuda estricnina, que causa una mort fulminant entre violentes convulsions. També es va utilitzar en temps recents el Colme, ja retirat del mercat, unes gotes per a la deshabituació de l’alcohol que provoquen símptomes adversos amb el seu consum com marejos i vòmits. L’afligida dona anava a un metge, normalment privat, queixant-se que el seu marit bevia molt. Si li receptaven Colme, ell el prenia sense saber-ho i continuava bevent, podia provocar-li la mort, explica Donis.

Els temps daurats de l’enverinament ja van passar, a mesura que es van desenvolupar les tècniques forenses i judicials. Per començar, ara se sospita de tothom, amb independència del que diguin els florits cronistes de successos que tant van influir en altres èpoques. "Es diria que hi ha una relació inversament proporcional entre el contorn de la cintura de les enverinadores i el grau de sospites que aixequen", exposa Mercedes Castro, editora d’Alrevés, a l’imperdible pròleg de la nova edició, que reflexiona sobre el mal que pot arribar a infligir una dona irada en l’àmbit domèstic.

"Jo soc la que pot atipar-se un dia de passar-se un matí de dissabte cuinant una safata de croquetes que, siguem honestos, es devoren en cinc minuts i, cremada de la feina que donen i del poc reconeixement que mereixen, afegir al pa ratllat puntes d’agulla, aventura. Si la presumpta assassina és jove i bonica i hi ha amant a la vista, no passarà la prova del jurat, i la "vella bruixa" també aixeca sospites.

Notícies relacionades

Núria Marín: "Per ser bona reina es necessita alguna cosa més que saber què és babord i estribord"

La Xina, a la caça de l’erotisme LGTBI

Però la invisibilitat que dona la menopausa ha blindat perverses dones, com Mary Ann Cotton, considerada la primera assassina en sèrie del Regne Unit, que va acabar amb la vida de quatre marits, 11 fills, la seva mare i el seu amant. Va trigar molt a acabar a la forca, protegida també per un modus operandi d’allò més original: feia servir l’arsenit de coure que treia del paper pintat del seu enorme casalot, el rascava del calze de les flors de la paret, pintades amb "verd de París" i el llançava a l’oli. Ningú va sospitar de les seves escantellades parets, cosa d’altra banda habitual: les enverinadores no es molesten gaire a amagar les seves substàncies, que exhibeixen aparentment innòcues en prestatgeries i rebostos. "Moltes vegades la intenció no era matar les seves víctimes, les volien sotmeses, amb alguna minusvalidesa per manejar-les al seu aire. Es passaven amb les dosis perquè no hi entenien i la toxicitat de les substàncies depèn de molts factors", afegeix Marisol Donis. La dosi, el tipus de tòxic però també la fisiologia de cadascú: 60 ametlles amargues poden matar un adult.

El crim perfecte, si existeix, no s’explica. De vegades ho podria haver-ho sigut, però els assassins no tenen prou sang freda i confessen. "He matat el marit de la meva dona i vinc a entregar-me. Em dic Ramón de los Santos Marracci", li deia un home el 1916 a l’atònit director general de Seguretat al seu despatx de la Puerta del Sol. Tot era correcte però l’assassinat es remuntava a dos anys enrere i la seva còmplice era María de los Ángeles Mancisidor, mal casada amb la víctima, Dionisio Campos Alegre. Ningú hauria descobert l’enverinament, si hagués sabut carregar amb el secret.