De tornada al territori de ‘Girls’

Quan Girls va arribar a les nostres pantalles el 2012, més d’un es va preguntar què feia Lena Dunham tenint la seva pròpia sèrie a HBO amb només 25 anys. ¿Que potser era perquè la seva mare és una artista reputada, Laurie Simmons? Aquests escèptics probablement no havien vist els seus curts, ni les seves websèries, ni pel·lícules tan interessants com Creative nonfiction i sobretot aquella obra cabdal del mumblecore (moviment indie caracteritzat per la indecisió dels seus personatges) anomenada Tiny furniture, premi a la millor pel·lícula narrativa en el festival South by Southwest. Entre els fans del film, Paul Schrader, guionista de Taxi driver i director de les seves pròpies obres mestres, que la va definir com "una bona pel·lícula que es fa passar per una pel·lícula amateur".

En aquella suposadament prematura sèrie per a HBO trobàvem tot el que va fer gran la petita Tiny furniture: la seva enginyosa exploració de temes mil·lennistes, com la vida postuniversitat i la dificultat per entendre’s amb les responsabilitats adultes (o la família amb la qual has viscut des de la infància); el protagonisme d’una heroïna gens perfecta, més aviat al contrari, reconeixiblement insegura, o la combinació de trets del cine indie amb la sensibilitat de tòtems del Hollywood mainstream com James L. Brooks i Nora Ephron.

Entre l’amor i l’odi

La protagonista de Girls tornava a ser, a més, un transsumpte de la mateixa Dunham: Hannah Horvath, aspirant a escriptora que pensa bàsicament en si mateixa, més o menys com totes les seves amigues, la refinada Marnie (Allison Williams), la naïf però menys Shoshanna (Zosia Mamet, filla de David) i la primera anglesa d’aquesta última, Jessa (Jemima Kirke, filla del bateria de Bad Company); noies que poden passar de la sororitat a l’odi i d’allí a l’adoració.

La sèrie va ser adorada i odiada a parts iguals. Els seus detractors acostumaven a al·legar que els personatges eren antipàtics (com si per això no poguessin ser interessants, que és del que es tracta) o que Dunham ensenyava el seu cos no canònic amb massa freqüència (com si no estigués en el seu dret): pobres al·legacions. Gairebé una dècada i mitja després de la seva estrena, Girls és més vista com el que sempre va ser, una meravellosa raresa sobre un moment en la història i una època en les vides de tots.

¿Com continuar avançant en la teva carrera després d’una cosa així? Dunham no ha deixat de treballar, però li ha costat produir obres amb la mateixa ressonància. Gairebé ningú recorda el fallit remake d’aquella telecomèdia britànica bastant agra (Camping) o aquella comèdia negra, negríssima, sobre una verge de 20 anys (Sharp stick); millors ressenyes va tenir la seva Lady Bird medieval (El libro de Catherine, amb una joveníssima Bella Ramsey), però tampoc és que fes tremolar la Terra. Potser tot canvia, tant de bo, amb Sin medida (Netflix, des de dijous, dia 10), romcom serialitzada sobre el contrast entre les pel·lícules i la vida real, una preocupació ja present a Girls.

Dunham torna en gran per contar la història de la Jessica (Megan Stalter, revelació de Hacks), executiva publicitària que es desplaça a Londres per feina en el moment més apropiat, quan li va bé posar terra pel mig per recuperar-se d’un desengany amorós: el seu nòvio (Michael Zegen) l’ha canviat per una influencer (Emily Ratajkowski). Fugir a Anglaterra és la gran evasió per a aquesta anglòfila; la seva oportunitat de convertir-se en l’heroïna de Jane Austen o la nova Bridget Jones que sempre va voler ser.

Els jocs de paraules

Notícies relacionades

Mor Verónica Echegui, l’actriu que es va saber desmarcar de ‘la Juani’

Altamont, 1969: la mort de l’era ‘hippy’

Però a l’arribar a la capital britànica entén que les romcoms de la productora Working Title succeeixen en un altre Londres molt lluny d’aquest, un probablement només imaginari. Cada episodi té un joc de paraules adorable com a títol i un és Que no, actually. Taxistes directes, apartament poc glamurós, tasses de vàter desbordades... Res aquí encaixa amb la seva fantasia nodrida de cultura pop. L’ajuda a adaptar-se el músic indie Felix (Will Sharpe), que bé podria ser el seu Mr. Darcy. O només una altra enèsima decepció romàntica.

Com de costum, l’autora es basa en la seva pròpia experiència: ella mateixa es va mudar al Regne Unit per feina (dirigir el primer gloriós episodi d’Industry) i va conèixer allí un músic, Luis Felber, el seu marit i cocreador de Sin medida. De nou es pot servir d’autoflagel·lació i humor descarnat. Com a Eres lo peor, Starstruck i Love life, totes sèries per reivindicar absolutament, aquí el somieig inherent a la comèdia romàntica es pot combinar amb la realitat més prosaica. Per moments és fàcil preguntar-se si realment estem veient una comèdia o si això és només un drama en el qual de vegades sorgeix un humor desesperat.