L’ombra del dubte sobre un delicte sexual

A mb bastant retard, però almenys arriba Después de la fiesta (Filmin), la minisèrie (estrenada el 2023) que va arrasar en els últims premis de la tele neozelandesa i que va competir en els BAFTA televisius com a millor sèrie internacional. Més premis: la protagonista, Robyn Malcolm, també cocreadora amb Dianne Taylor, va ser considerada millor actriu al festival francès Séries Mania de l’any passat. Per a tot hi va haver motiu.

La sèrie comença en un moment més o menys plàcid de la vida de Penny Wilding, una professora d’institut sense problemes perquè els seus alumnes l’escoltin. Però aquesta il·lusió de control s’esquerda amb la reaparició en escena del seu exmarit Phil (sempre imponent Peter Mullan), que torna després de cinc anys fora del país. La majoria de veïns sembla que se n’alegren, inclosa la Grace (Tara Canton), filla de tots dos, que fins i tot ha anat a buscar-lo a l’aeroport.

El perquè de la seva absència, el que va passar cinc anys enrere, es revela durant el primer episodi a través de flashbacks. Durant la festa d’aniversari del títol, a la Penny li va semblar haver vist el seu marit abusant d’un amic de la Grace que estava ebri. I va acusar-lo de delicte sexual davant de tots els convidats. Els que la van creure van ser i continuen sent minoria.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Decidides a enterbolir la nostra ment, les guionistes ens fan dubtar del que veiem i preguntar-nos sobre els nostres prejudicis i idees; persegueixen la manera de confondre’ns en el nostre intent de decidir si Phil és realment un depredador o si ens hem acostumat a veure’ls on potser no n’hi ha. Progressivament aïllada del món, la Penny entra en una espiral de conflictes interns que no l’ajuden a sortir victoriosa del moment.

El director Peter Salmon proposa un estil naturalista, sense escarafalls, que convida a centrar la mirada, sobretot, en la interpretació de Malcolm, comparable a la de Sarah Lancashire en Happy Valley. Parlem d’una dona de mitjana edat que no es deixa intimidar per ningú ni es permet a si mateixa caure en la indolència, en la indiferència davant la injustícia. Però el que dèiem: no sabem realment si aquest cop ha triat la batalla adequada, la més justa. La successió d’espais domèstics convida a parlar de drama, però això és un thriller psicològic en tota regla, d’ambigüitat absorbent.