Altamont, 1969: la mort de l’era ‘hippy’

Cal fer-la molt grossa per muntar un festival de música i que la premsa ho acabi qualificant com "el pitjor dia de la història del rock-and-roll". El pitjor, res menys. Aquest va ser el diagnòstic amb el qual el periodista de la revista Rolling Stone John Burks va titular el febrer de 1970 un memorable reportatge sobre el Festival Gratuït de l’Autòdrom d’Altamont, un macroconcert celebrat el 6 de desembre de 1969 amb els Rolling Stones com a caps de cartell en els quals algun il·luminat va tenir l’ocurrència de contractar els Àngels de l’Infern com a responsables de la seguretat de l’esdeveniment i pagar-los amb cervesa. Els motoristes van rebre l’encàrrec explícit d’evitar que hi hagués violacions i assassinats. No només no els van evitar, sinó que els van perpetrar ells mateixos.

La cosa ja havia començat malament. Durant el mes de novembre, els Stones havien estat recorrent els Estats Units en una exitosa gira en la qual havien rebut algunes crítiques per l’alt preu de les entrades. Aprofitant que en aquell periple els acompanyava un equip de filmació encapçalat pels documentalistes Albert i David Maysles, van planejar acomiadar-se del país de les barres i estrelles amb un gran concert gratuït a l’aire lliure. Assessorats pels Grateful Dead i els Jefferson Airplane, pilars de l’escena del rock psicodèlic californià, van pensar primer en el Golden Gate Park de San Francisco, però les autoritats municipals no els van concedir el permís. Van decidir llavors fer-ho al circuit d’automobilisme de Sears Point, que s’havia inaugurat poc abans a la ciutat de Sonoma. No obstant, una disputa d’última hora amb els propietaris del recinte va obligar a buscar una alternativa in extremis. L’emplaçament definitiu, l’autòdrom d’Altamont, al comtat d’Alameda, va ser anunciat només dos dies abans de la data del festival. I, tot i així, van acudir 300.000 persones.

Amb tan escàs marge de temps, l’organització del denominat Woodstock de la Costa Oest va ser un malson logístic. Amb la falta de lavabos portàtils i punts d’atenció mèdica, el gran problema va ser l’altura de l’escenari. A la instal·lació dissenyada per a Sears Point, l’escenari mesurava sols un metre d’alt perquè el pla era ubicar-lo al cim d’un turó. Però a Altamont no hi havia aquesta possibilitat, de manera que els músics havien de tocar a molt poca distància del públic. I algú (les versions difereixen a l’hora de determinar la identitat d’aquest algú) va pensar que seria bona idea que els membres del capítol d’Oakland dels Àngels de l’Infern s’encarreguessin de dissuadir els espectadors d’acostar-se massa als artistes o d’enredar-se amb l’equip de so. A canvi, els organitzadors els van prometre 500 dòlars en cervesa.

Les actuacions de Santana i dels Flying Burrito Brothers van poder discórrer amb certa normalitat, encara que les vibracions entre el públic estaven cada vegada més fumudes i el consum gratuït de cervesa exacerbava la disposició dels motards a la violència: els Àngels de l’Infern no van trigar a armar-se amb tacs de billar i amb cadenes i a embrancar-se en baralles amb els assistents que eren al peu de l’escenari. Poc després que els Jefferson Airplane iniciessin el seu recital amb la cançó We can be together (haha), una brutal baralla en el curs de la qual va quedar fora de combat Marty Balin, cantant del grup, va obligar a aturar el concert. A partir d’aquest moment, els incidents i les interrupcions es van anar succeint.

Durant l’actuació de Crosby, Stills, Nash & Young, un motorista drogat es va dedicar a punxar repetidament Stephen Stills a la cama amb un radi d’una bicicleta que estava afilat mentre les baralles a cops de puny continuaven. Veient aquella moguda, els Grateful Dead, que havien participat en l’organització del festival, van decidir no fer el concert i tocar el dos ràpid d’allà. I com que els Rolling Stones no volien sortir a actuar abans que es fes fosc, hi va haver un llarg temps mort que no va contribuir precisament a millorar l’ànim dels presents.

‘Sympathy for the devil’

Notícies relacionades

Mor Verónica Echegui, l’actriu que es va saber desmarcar de ‘la Juani’

El cine Phenomena, premiat com a millor sala d’Europa

Al final hi va comparèixer el grup britànic, amb Mick Taylor a la guitarra (aquella era la seva primera gira amb els Stones). A la tercera cançó, Sympathy for the devil, la violència que s’havia desencadenat a les primeres files va obligar a interrompre l’actuació. Va ser només un avís del que estava per venir. Quan una estona després la banda enfilava la primera estrofa d’Under my thumb, un jove afroamericà de 18 anys anomenat Meredith Hunter va intentar pujar a l’escenari i va ser brutalment repel·lit pels Àngels de l’Infern. Al cap d’un minut, Hunter va tornar al peu de l’escenari i va treure un revòlver del calibre 22; un motard de nom Alan Passaro va apartar la pistola amb la mà esquerra mentre amb la dreta apunyalava el jove a la part superior de l’esquena i al cap fins a matar-lo. Després d’uns minuts de confusió, els Rolling Stones van reprendre el concert; encara havien de sonar peces majors com per exempe Brown sugar, (I can’t get no) Satisfaction i Honky Tonk Women fins al tancament amb Street fighting man.

La mort de Hunter va ser filmada per les càmeres dels germans Maysles i apareix en el metratge final del documental Gimme shelter. La pel·lícula inclou també unes imatges de Mick Jagger que es troba a la sala de muntatge revisant l’escena de l’assassinat amb cara inescrutable.