Lady Gaga impacta amb la fantasia gòtica

Ho va fer en la seva versió més hiperbòlica, amb drama i disbarat plàstic en mode turbo, dilemes existencials i una passarel·la de dance-pop amb sanefes rococós, felices escombraries electroclash i alguna guitarra amb memòria glam. Tot, amb el seu punt d’excentricitat, de gran bouffe vestida amb vius tons carmesí. El xou llisca un fons sobre la convivència histèrica entre Stefani Joanne Angelina Germanotta, l’honesta ciutadana, i Lady Gaga, la diva i socialité, amb la pèrdua de la innocència, etcètera, com a rerefons, però és practicable deixar tota aquesta narrativa de banda i disfrutar del pur i dur aquelarre pop.

Així va ser ahir a la nit en el primer dels seus tres concerts al Sant Jordi (entrades esgotades des de feia mesos), sessions úniques a Espanya, set anys després de la seva última visita. Espectacle amb cinc actes, el primer dels quals entregat a la invocació del caos en aquesta eficaç novetat anomenda Abracadabra, amb la seva catifa a l’"encantament de la nit", i en una carta ja clàssica com és Poker face (que va sonar després de Garden of Eden, com recreant-se en el gairebé-autoplagi perceptible en aquest tema, també de Bad romance). La diva, disposada a poques paraules, va donar la benvinguda a la seva gent, els "petits monstres".

Tot i que molts dels seus èxits ja tinguin els seus anys, Lady Gaga encara no necessita recórrer a la gira revival, i el seu concert va contenir gairebé totes les cançons del seu últim àlbum Mayhem (14 de 17). Material en el qual acudeix a les seves fonts inspiradores després d’alguns anys fent voltes entre el country, el soft rock i les bandes sonores menors. Allò de cantar a com d’anguniós que és fer-te famós, quan sabem que és just això el que perseguies, és una broma i un abús de confiança, però com a mínim Lady Gaga hi posa enginy i humor: a Perfect celebrity, va dialogar amb el seu "clon", la cantant famosa, representada per un esquelet, enfonsada en un sorral.

La nòvia sinistra

A Killah, cançó que sona massa a Prince, va treure un crani gegant, i a Zombieboy, que remet en excés a Madonna (etapa Nile Rodgers), va vestir una espècie de bata de cua sinistra digna de Tim Burton a La nòvia cadàver. Els clàssics també van tenir attrezzo: Paparazzi la va cantar ella desplegant un llarguíssim vel, mentre s’endinsava en un segon acte presumptament senyalitzat pel contrast entre el candor i la foscor.

Lady Gaga va donar cert camp a l’execució d’instruments musicals, clavant ella mateixa, a The beast, un solo de guitarra doblat amb un instrumentista semiocult (com tots els músics, col·locats a les escletxes del frontal teatral). La banda es va exaltar en l’interludi que va conduir al tercer acte, bastant metaler, i va sortir dels seus amagatalls en el quart per realçar Kill for love.

Notícies relacionades

Llums de disseny per al Nadal a la Diagonal

Rigoberta Bandini i Luis Tosar presentaran els Goya

A mesura que s’acostava el desenllaç, la diva es va anar tornant més pròxima, com resolent el seu conflicte i imposant-se al personatge. Primer, amb Swallow (el seu amorós duet amb Bradley Cooper a A star is born), deixant que ressonés el cant del públic. Després, asseient-se al teclat a Die with a smile, l’entesa amb Bruno Mars que l’any passat va revolucionar la seva carrera, i seguint amb la misteriosa Dance in the dark i la inesperada Come to mama.

I, finalment, després d’un Bad romance pirotècnic, entonant How bad do U want me primer des del camerino, mentre es treia el maquillatge, i després a cara descoberta sobre l’escenari. Lady Gaga ens va donar a entendre allà que, al cap i a la fi, ha trobat el camí per sobreviure a aquest caos de què tant partit artístic ha tret.