Actrius, tafetà i nostàlgia

T ot un fenomen a Itàlia, Diamanti mostra el dia a dia de la propietària i de les empleades d’una casa de costura italiana que, als anys 70 de segle passat, realitzen encàrrecs per a pel·lícules i muntatges teatrals. I el dia a dia d’aquestes dones, cada una amb els seus drames personals a casa, totes una gran família (amb els seus rols, afectes i desavinences) dins de la sastreria, serveix a Ferzan Özpetek (El baño turco) per aixecar un doble i molt personalíssim homenatge.

Notícies relacionades

Maria Rodés canta a l’amor "normal i al que frega la bogeria"

‘Stranger things’ s’autohomenatja

D’una band,a Diamanti és un acte d’amor a l’ofici del vestuari per a cine i teatre, amb sinuoses picades d’ullet cinèfiles. De l’altra, Özpetek rendeix homenatge a les actrius que l’han inspirat (la pel·lícula acaba amb dedicatòria a Mariangela Melato, Virna Lisi i Monica Vitti), a les que l’inspiren i a les que treballen amb ell. Özpetek planteja aquesta celebració des del més absolut apassionament i sense cap mena de pudor.

La seva pel·lícula és excessiva i exuberant en tots els nivells. Abraça amb convicció el melodrama intens, les interpretacions exagerades, l’ampul·lositat en la posada en escena (no s’ha de desmerèixer ni la posada en escena de la casa de costura ni la coreografia dels personatges). La seva aposta per la grandiloqüència i una primera persona sense rubor és arriscada i pot fer enrere. Però, si entres en el seu univers, saturat de nostàlgies, tafetà i pedreria, i acceptes les regles del joc, Diamanti és entretinguda i té l’encant de les pel·lícules demodé, de les que desafien sense rubor als temps.