Clam acusatori, emotiu i lúdic per Palestina

Un escenari concebut com una plaça, una àgora per al so i la paraula, amb cors i instrumentistes als dos costats, i una llarga desfilada de veus que van trenar cançons i parlaments amb la vista posada a l’altra ribera del Mediterrani. El Concert-manifest per Palestina va oferir tres hores i mitja d’espectacle i acte de denúncia, amb poesia, sentiment i ira, i música de perfils molt variats, ahir al Palau Sant Jordi.

Va ser un esdeveniment frondós i serpentejant, adscrit a la campanya Act x Palestine, en el qual van conviure artistes d’aquí i d’allà: Sol Band, un grup de Gaza, va mostrar la seva música tradicional en un pròleg en el qual l’actor Eduard Fernández i el cineasta palestí Kayed Hammad van pronunciar posant "l’impuls de la cultura" com a eina de "resiliència i solidaritat". S’hi va afegir Pep Guardiola, apuntant als "poderosos, que són uns covards", aquest genèric origen dels mals.

Una nit previsiblement propensa al míting, en la qual va començar elevant el to la cantant nord-americanopalestina Lina Makoul, que va lluir veu, combinant mística i autotune, i va demanar una "free Palestine" extensiva "al Sudan, Àfrica, Llatinoamèrica...". Va afegir que "el contrari de la tristesa no és l’alegria, és la creació: d’un moviment, d’espais, art, somnis". La van rellevar Ana Tijoux, amb la reivindicació de Somos sur a cop de rap expeditiu (la dessuadora amb missatge anti ICE), i la crida al "boicot a Israel", en tots els ordres, formulat per Natalia Abu-Sharar, presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya.

Però la música va ser troncal, cuidada i sòlida, en intervencions com la de Fermin Muguruza, que es va bolcar en el devastador ska de Yalah yalah Ramallah, en companyia de la tropa de Dabke. Grans contrastos d’estils, amb el blues del desert del carismàtic grup tuàreg Tinariwen, manejant les seves punxants guitarres elèctriques, i la copla lorquiana d’Anda jaleo dibuixada pel violí de Laura Pacios, de Las Migas. Hi va haver agitació edificant amb Xavi Sarrià (ex Obrint Pas) i Salma Alhakim (Hayat-Vida) i una mica de folklore a l’estil eurovisiu amb Zeyne. I La Fura dels Baus va brindar una performance que venia a ser el crit de socors d’un subjecte atrapat i suspès a l’espai.

Algunes de les actuacions més àlgides van ser les més recollides: el dolç "poema per a Palestina" que va brodar la noruega Aurora, i el viatge oníric de Le symphonie des éclairs, pilotat amb exquisitat per la francesa Zaho de Sagazan. També hi va ser present Amaia, posant el seu "gra de sorra" a la causa cantant al piano Nadie podría hacerlo i Tengo un pensamiento. En un registre més críptic van actuar Guillem Gisbert i una Mushka en cadira de rodes (la caiguda tonta de fa uns dies), estranya parella unida en 1 cúmbia amb el Guillem, la cúmbia més estàtica que puguin recordar els més vells del lloc.

I a tot això va aparèixer Rosalía, presència no anunciada, i va causar l’enrenou general. Va elegir una peça de temàtica poc palestina, tot i que ben comuna, La perla, recreada amb un quintet de músics i veus, lluint carisma. Mesos després que l’assenyalessin per no mullar-se, allí estava. Sense proclames, senzillament afirmant que era "un honor" ser allí. Allunyant-se una mica més si és possible del sentiment tràgic, Bad Gyal va sortir a cop de dancehall libidinós-divertit amb Fiebre i va deixar clar que era "superimportant" estar allí. En Así soy se li va unir Morad, que va rematar amb un demolidor Soñar.

Imatges de Gaza

Notícies relacionades

Festa al Fòrum i nova cervesa per als 150 anys de Damm

Una celebració de la nostàlgia

El Concert per Palestina va voler ser moltes coses alhora: acusador, commovedor, lúdic. Potser per això, es va digerir millor del que es podia esperar atesa la seva llarga durada. Cap al final procedia recordar la motivació original i per a això van estar Clara Peya i el seu cor d’invectives polítiques, i l’Abril 74 que Lluís Llach va compartir amb Alguer Miquel (ex Txarango) i Gemma Humet, amb imatges de Gaza com a fons.

Molta gravetat, suavitzada finalment per Oques Grasses amb La gent que estimo, portant la ressaca d’emocions fins al pla més íntim i universal.