‘El joc del calamar’, partida final

Pot ser que la segona temporada d’El joc del calamar no hagi fet tant soroll com la primera, però és que gairebé res ha fet aquest soroll en la història de l’streaming. I tot i així, aquesta seqüela inesperada (també per al creador de la sèrie, Hwang Dong-hyuk) va ser la sèrie més vista a Netflix en la segona meitat del 2024, malgrat haver-se estrenat només sis dies abans d’acabar l’any.

La tercera i última temporada arriba avui als nostres dispositius per tancar, ara sí, en principi, definitivament potser, aquesta sàtira del capitalisme amb una macabra competició de supervivència com a escenari. En la segona temporada, Seong Gi-hun (Lee Jung-jae) tornava a la màquina que gairebé acaba amb la seva ànima per salvar simbòlicament la humanitat sencera. El seu principal problema: el Líder (Lee Byung-hun), supervisor d’aquest diabòlic Grand Prix, es va infiltrar en el concurs com a Oh Young-il, Jugador 001. "En la primera temporada ja hi havia un 001: era Oh Il-nam [O Yeung-su], el creador dels jocs", recorda Hwang en una roda de premsa virtual des de Londres. "Ningú sabia qui era realment, ni Gi-hun ni el públic. En la segona temporada vam voler donar la volta a aquesta idea i que darrere de 001 s’amagués el Líder, cosa que Gi-hun no sabria, però sí el públic. Això creava una tensió diferent".

Un heroi devastat

En la recta final de l’anterior temporada, el Jugador 456 armava un pla de rebel·lió que no podia acabar pitjor, amb el seu millor amic Jung-bae (Lee Seo-hwan) executat davant els seus ulls per un Líder ara emmascarat. En lloc de matar-lo també, el malvat torna el nostre heroi als jocs, en els quals ara és una presència absent, un espectre sense voluntat. Ni tan sols participa en la nova votació per decidir si seguir endavant o aturar d’una vegada aquesta edició. Si els últims episodis van estar marcats per un terror desesperançat, el que obre la temporada final no és més lleuger en to: és depressió pura. "El protagonista s’ha rendit amb tot", explica l’actor (i director) Lee Jung-jae, un astre ara no només a Corea del Sud. "El veiem sense ganes de seguir, de viure, de jugar. Però fins i tot en aquests dies de desconsol aconsegueix trobar una raó per continuar. I aquesta inspiració és la gent que l’envolta, els que han viatjat amb ell i sobreviscut als jocs fins aquest punt. El poden haver ridiculitzat, però Gi-hun sempre troba la manera de continuar creient en la humanitat".

Des del costat dels relatius malvats, la guàrdia 011 (Park Gyu-young), antiga soldada i desertora de Corea del Nord, s’agafa també al seu últim bri d’humanitat. "Per això sempre busca la manera de rematar els jugadors, per evitar-los el patiment de passar per les operacions dels guàrdies corruptes que volen robar-los els òrgans." I segons Lee Byung-hun, fins i tot el Líder té un cor. "Tot i que es va inventar un personatge per participar en els jocs, ser a prop dels altres jugadors, sobreviure al seu costat, el devia afectar profundament des del punt de vista personal. Crec que quan va matar Jung-bae ho va fer amb els ulls entretancats, però no ho vam poder veure perquè portava la màscara".

"¿Encara confies en la gent?"

Hi haurà qui vegi i acabi de veure El joc del calamar per la potència plàstica d’unes competicions que perverteixen coneguts entreteniments d’infància. Però a aquest impacte visual sol acompanyar-lo l’emocional. "Repassant els jocs des del principi de la sèrie i fins a la tercera temporada, veig que en tots vam tenir oportunitat d’explorar un ampli espectre d’emocions", comenta Lee Jung-jae. Sobretot, potser, en aquest gloriós deliri anomenat Mingle, "crueltat de joc en el qual has d’acostar-te a gent, unir-t’hi, per potser just després menysprear-la".

Notícies relacionades

Inversió hotelera

L’OTAN del "papi" Trump

"¿Encara confies en la gent?", pregunta el Líder a Gin-hu en un moment clau de la recta final. El joc del calamar és, segons el seu creador, "una història sobre la lluita entre aquests dos personatges i les seves visions en conflicte sobre el gènere humà". Segons Lee Byung-hun, el seu personatge "anhela, en el fons, que Gi-hun li prengui la raó". Aquest actor favorit del cineasta Kim Jee-woon (protagonitzava, per exemple, la majúscula Encontré al diablo) té la seva teoria de per què la sèrie ha transcendit les fronteres i també els idiomes: "El tema de la deshumanització no és una cosa que preocupi només a Corea del Sud, sinó també a molts altres països. M’alegra l’èxit de la sèrie, però també m’entristeix saber que tanta gent al voltant del món entén de què tracta".

Quan se li demana que resumeixi l’episodi final en tres paraules, Hwang Dong-hyuk, el cap de tot això, tria adjectius redundants: "Boig, demencial, sonat". Lee Jung-jae mostra més imaginació (i es passa de paraules) parlant d’un desenllaç "adequat, impredictible, ple de significat, intrigant i realment entretingut". Però per a intrigant el següent pas del creador de la sèrie pel que sembla una pel·lícula tan violenta com El joc del calamar. Confiar en la bondat de les persones porta temps.