Pulp torna a la primera classe

Tot i que de vegades sembli que el britpop va ser el ring de boxa de Blur i Oasis, tot allò va donar per a bastant més. Alts honors per a Pulp, un grup que es va colar a la festa portant un tortuós equipatge com a artefacte art-rock sense sort (el seu primer àlbum It, es remuntava al 1983) i que, després d’entreveure la glòria amb His’n’hers (1994) i tocar-la a Different class (1995), va congelar somriures amb el sever This is hardcore (1998) abans d’afegir una bonica nota a peu de pàgina amb We love life (2001). Sempre a la seva manera, incisiva, elegant i comparativament adulta.

Han passat 24 anys, Pulp reapareix i, com que la història mai torna cap enrere, aquesta reedició de la banda conserva l’essència, amb la veu de Jarvis Cocker en la seva manera hiperexpressiva, i alhora s’observa el pas del temps i el canvi de perspectives. Aquesta tropa ronda la seixantena, ha perdut amics en el camí (el baixista Steve Mackey, a qui dedica aquest àlbum) i More ressona com els grans moments de Pulp des de la primera cançó, Spike island. Vet aquí un impulsiu manifest en el qual Cocker invoca l’esperit del llegendari concert que The Stone Roses va oferir el 1990 per reafirmar-se en el seu ("vaig néixer per actuar / és una vocació"), recapitular ("em vaig prendre un respir i vaig decidir no arruïnar la meva vida") i fer lliscar un missatge sobre noves motivacions i segones oportunitats.

More, produït per James Ford (Arctic Monkeys, l’últim Blur), sona ters i punyent, reprèn la vella vibració i el sentit teatral, i ho fa des d’un moment vital assumit. Amb pessics d’humor: "No estic envellint / No, només estic madurant / I la vida és massa curta per beure vi dolent, i això fa por", canta Cocker al remolí melodramàtic de Grown ups. I l’envoltant monòleg de My sex apunta, en efecte, ansietats carnals i acaloraments a propòsit d’un sexe "difícil d’entendre" i que és seu i només seu. "Mostra’m el teu i jo et mostraré el meu / Però afanya’t, perquè al meu sexe se li acaba el temps".

L’himne del nord

Hi ha molt més. Les mirades a antics amants a Tina, amb la seva esvelta tornada victoriana, el trepidant himne romàntic Got to have love i aquest monument anomenat Background noise, cavil·lació entorn del "soroll de fons" que deixa un divorci i la dificultat de transcendir-lo. Però el punt àlgid és The hymn of the north, balada mutant on Cocker canta a les "llums del nord" de la seva ciutat, la industrial Sheffield, que "et guien fins a casa". Un Pulp entendrit en aquest tram final, que a A sunset (peça amb coautoria de Richard Hawley) es deixa embolicar per un cor infantil (els fills de Brian Eno) per confessar impotència. "M’agradaria ensenyar el món a cantar, però el món ha perdut la seva veu". Pulp continua tenint-la i More dona una mica més del que podíem esperar.

‘More’

Pulp 

Notícies relacionades

El festival de música, ¿últim refugi contra la polarització?

¿Què els passa als mestres i com arreglar-ho?

 Rough Trade – Popstock!

Pop