Escriptors amb pistola i transformistes

Bohemia y barricadas (Tusquets) subministra una quantitat ingent d’informació a un ritme endimoniat: en aquest tren bala narratiu n’hi ha per sucar-hi pa. El llibre, subtitulat Barcelona, 1888-1939. Una historia cultural, desplega a més una prosa desinhibida i amb cops d’humor. De tot això no hi ha res que sigui habitual en un assaig històric; al cap i a la fi, l’obra d’Andreu Navarra (Barcelona, 1981) és d’aquesta manera. "No hi ha teoria, no hi ha cites; només es narra –diu l’autor–. La tècnica és de novel·la, de contrastos".

El model conceptual és La república de los espíritus libres. Jena, 1800, de Peter Neumann. El que passa és que la capital del romanticisme europeu era una petita ciutat universitària, mentre que Barcelona superava els 500.000 habitants el 1900 i era "explosiva en múltiples àmbits", diu Navarra. Hi havia molt per explicar. D’altra banda, el professor d’Història Contemporània de la UAB havia publicat la columna La vella bohèmia a ElNacional.cat, sobre figures de la mateixa bohèmia catalana. "Eren molt divertides", considera. D’aquí en va sorgir aquest to una mica sorneguer.

"Madrid cuida molt bé els perdedors i la gent de la mesquinesa –explica Navarra–. Ara els dedica una exposició al Museu d’Història Municipal [¡Viva la bohemia! Los bajos fondos de la vida literaria]. A Barcelona tenim, per exemple, Enric Casasses recuperant Francesc Pujols i Juli Vallmitjana, però no hi havia una visió completa de la bohèmia barcelonina. Els personatges fracassats, fotuts o eclipsats, els escriptors amb pistola o els transformistes de La Criolla no encaixen en el relat públic de Barcelona i s’han quedat als llimbs".

Prat de la Riba i Satanàs

En un munt d’ells s’atura la muntanya russa cultural, política, social i tronera de Navarra. Els diferents plans de la ciutat estan entreteixits. L’autor sent debilitat per alguns oblidats. Per Vallmitjana, "un escriptor bo de veritat". Per Lluís Capdevila, "amb aquella pistola que es disparava sola i les sabates amb aire condicionat". El llibre Memòries d’un llit de matrimoni, pel qual desfilen "ministres i etcètera", li va costar un plet per immoralitat. Per Diego Ruiz, "un filòsof amb totes les lletres que tant escrivia sobre Prat de la Riba com sobre Satanàs". Per Pompeu Gener, "també obsessionat amb el dimoni". Per Francisco Madrid, l’escriptor que va acabar segellant l’ús de l’apel·latiu barri xino per referir-se al Districte V.

També hi apareixen els nombrosos gegants de la vida cultural barcelonina. "No oblidem –diu Navarra– que entre 1900 i 1905 a Barcelona hi conviuen Antoni Gaudí, un arquitecte universal que llavors encara tenia un significat ocult; Pablo Picasso, l’artista més important del segle XX, i Eugeni d’Ors, el fundador de la prosa politica catalana (sense ell no hauríem tingut Pla). En un marge molt estret trobem altres genis: Joan Maragall, Josep Carner, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch...". Les grans personalitats, però, no són l’objecte del fresc.

¿És per l’efecte qualsevol temps passat va ser millor que el món polític reflectit a Bohemia y barricadas sembla donar mil voltes intel·lectuals a l’actual? "Sempre cal fugir d’aquest pensament, però és indubtable que el nivell intel·lectual dels polítics estava a anys llum dels d’ara –diu Navarra–. T’agradi o no Francesc Cambó, mira només què va fer la Fundació Bernat Metge. O Rovira i Virgili, que va escriure sense parar i va fundar un diari [La Nau] i una editorial [Societat Catalana d’Edicions] que Déu-n’hi-do el que va publicar. A Salvador Seguí li pregunta un periodista: ‘¿Vostè què llegeix?’. ‘Spinoza, Aristòtil...’, li respon. Un paio que treballa pintant pisos. Era autodidacte i gran amic de Francesc Layret. Un savi".

Escriptores explosives

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Amb Seguí entre els seus líders, el sindicat anarquista CNT va arribar a una força enorme a Barcelona. L’anarquisme va crear "ateneus, cases del poble i escoles amb què els obrers es van autoorganitzar per tenir una cultura pròpia, ja que ningú se’n cuidava", assenyala Navarra. Seguí va ser assassinat a trets el 1923. No hi va haver detinguts, però es va sospitar i se sospita molt i molt de pistolers del Sindicat Lliure, "el primer escuadrisme feixista, en diuen alguns".

Bohemia y barricadas apunta a "un gran tema amagat", en paraules d’Andreu Navarra; això és, el de "les escriptores i les periodistes explosives dels anys 30: Rosa Maria Arquimbau, Aurora Bertrana –que potser és la més estudiada–, Anna Murià o Irene Polo". Amb antecedents en revoltes i manifestacions de dones com la de les 15.000 Damas Rojas a favor de la llei del candau del Govern de José Canalejas, que prohibia la creació de nous ordes religiosos.