Fantasmes i cicatrius d’un genocidi

El jacarandá (Salamandra), la segona novel·la del raper i escriptor Gaël Faye (Bujumbura, Burundi, 1982) després de l’impacte d’Un país petit, assoleix un dels seus moments més inquietants quan Milan i Claude, la parella protagonista, assisteixen a una execució pública en un camp de futbol de Kigali. "Unos policías encapuchados, fusil en mano, se colocaron frente a los prisioneros con sus armas (...). Tras los disparos, los cuerpos de los prisioneros se desplomaron, con las cabezas colgando hacia delante o hacia los lados", escriu Faye. Més tard, els mateixos personatges beuen cervesa mentre un televisor retransmet l’Holanda-Croàcia del Mundial de 1998. "Em vaig adonar que Claude no volia parlar de l’estadi. Es va limitar a dir-me que eren genocides condemnats a mort, executats per donar exemple, i que se’l tenien merescut", llegim.

Quatre anys abans, el 1994, més d’un milió de persones, majoritàriament tutsis, van ser assassinades a Ruanda durant l’atroç genocidi perpetrat per extremistes hutu. "L’última execució pública va tenir lloc quatre anys després del genocidi, el 1998, i hi havia una set de venjança que traspuava per tot arreu. Quan es produïen aquestes execucions, era com un superpartit de futbol: tothom hi anava en massa i les rebia amb aplaudiments", recorda ara Faye. Des d’aleshores, afegeix, s’ha abolit la pena mort i s’ha treballat per la justícia, el perdó i la reconciliació. "Si jo avui els digués a les meves filles, que estan creixent a Ruanda, que anem a una execució pública, es quedarien horroritzades", il·lustra Faye, el nou llibre del qual indaga en la possibilitat de regenerar una societat després de semblant esclat de violència extrema.

Esclafats per la història

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

En realitat, el que Faye volia després de l’èxit d’Un país petit era recuperar la seva carrera com a raper i escriure una novel·la sobre Freddie Mercury, però tot el portava una vegada i una altra de tornada a Ruanda. "Al final jo no escullo la novel·la que escriuré; és com si la novel·la m’escollís a mi", relativitza. I després d’evocar en el seu debut una infància feliç, gairebé idíl·lica, sobtadament truncada per la Guerra Civil de Burundi, a Faye li ha tocat ser ara la veu d’una generació que, assegura, té la responsabilitat de lluitar contra l’oblit. "Per a mi, escriure és conservar el que està cridat a desaparèixer. És una manera de ressuscitar mons", defensa el cantant, fill de pare francès i mare ruandesa exiliada a Burundi. Una missió d’especial rellevància en un país en el qual el 70% de la població ha nascut després de 1994. "Els joves es poden sentir una mica esclafats per la història", reconeix.

Perquè, assegura "un genocidi no passa mai, mai queda enrere". "No hi ha res que ens alliberi dels fantasmes del passat", reflexiona Faye, per a qui la novel·la és també una manera de posar en qüestió l’evolució econòmica que ha viscut Ruanda en les últimes dècades. "Hi ha un escriptor senegalès, Boubacar Boris Diop, que diu que amb aquest frenesí de la reconstrucció el que intenten els ruandesos és com esborrar l’escena del crim. I jo no puc evitar pensar de forma inconscient, i remarco això d’inconscient, que la manera en què s’esfondren les cases velles i es desmantella l’arquitectura de l’època prèvia al genocidi és una manera d’alliberar-se i d’esborrar aquell passat", explica.