Mendoza vola a la FIL per passar el testimoni de la seva Barcelona literària

Va arribar Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) amb la seva impecable disfressa de gentleman despistat, va descargolar el tap de l’ampolla d’aigua que l’esperava sobre la taula i, com a Ravi Shankar quan afinava el sitar, li van ploure els primers aplaudiments. "Us parlaré, sorprenentment, de Barcelona", va anunciar amb el seu somriure entremaliat gravat als ulls. Més aplaudiments, primeres riallades. El més normal, només faltaria, per rebre un escriptor i novel·lista, humorista il·lustrat al capdavall, que hauria de començar a pensar seriosament a canviar el seu segon cognom pel de proveïdor de felicitat. Així el va batejar fa uns mesos el jurat del Premi Princesa d’Astúries de les Lletres i amb paraules idèntiques el va presentar ahir la directora de la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara. "La seva obra ens fa feliços", va destacar Marisol Schulz.

Venia Mendoza, figura totèmica de la delegació barcelonina en la FIL, a inaugurar el Saló Literari Carlos Fuentes i, efectivament i sorprenentment, va parlar de Barcelona. Però a la seva manera, és clar. Amb els elefants d’Aníbal, els dracs de Carlos Ruiz Zafón i l’esplendor "de segona" de l’edat mitjana. Amb dades que, va advertir, "no són a les bases de dades, segurament perquè són falses" i records que empedren el camí que porta del Quixot al boom d’amics, coneguts i saludats com ara García Márquez, Vargas Llosa, Julio Cortázar, Sergio Pitol i Cristina Peri Rossi. Quina feinada, ja que hi som, la de Cervantes. "Això d’arxiu de cortesia ha sigut una càrrega pesadíssima, perquè si ho diu el Quixot, què hi faràs. Els barcelonins teníem l’obligació de ser extremadament cortesos", va dir. ¿La casa en què va viure Cervantes a Barcelona? Més val que no demaneu.

En perill d’extinció

Conscient que se l’havien convidat per la seva condició d’espècie en perill d’extinció, pel fet de ser "un dels últims representants d’una època que es va dir daurada de Barcelona com a ciutat literària", l’autor de La verdad sobre el caso Savolta va dedicar una bona part de la intervenció a la seva Barcelona, aquella en què va viure, va escriure i va petar de riure. "La Barcelona en què jo vaig néixer era fosca, plena de fam, malaltia i por. No hi ha res més terrible que una guerra civil; totes les famílies tenien víctimes en una banda i a l’altra. Però com que era la meva infància, tinc un record gairebé feliç, amb els patis plens de runa i el paper de les parets de les cases partides per la meitat", va evocar.

Fil a l’agulla, fer petar els dits i màgia de grans èxits: les tires còmiques i l’humor blanc dels còmics com a educació sentimental, les pel·lícules de María Félix i Cantinflas en bucle (més aplaudiments, només faltaria) i els anys del boom com a "transfusió de sang nova i d’entusiasme per veure que hi podia haver una llengua tan rica i tan diferent alhora i una manera tan desinhibida d’entendre la literatura".

Una mica de llum i entusiasme entre el gris cendra de la dictadura. "Amb Franco, a Barcelona li havia tocat el paper de tieta conca: com que el poder era al centre i Barcelona era a la riba, abusant de la incompetència burocràtica espanyola, es podia fer el que a un li donés la gana. Barcelona era una gresca, poques vegades la ciutat ha sigut tan divertida com llavors", va dir.

Notícies relacionades

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

Rosalía, una cap que sap escoltar

Va ser la de Mendoza una classe d’història portàtil i de reivindicació subtil del seu propi paper en tot plegat, però també un estrany moment de transició i relleu. Va estar a punt de cartografiar el nou mapamundi d’expats i furor turístic, però en comptes d’això va aprofitar per passar el testimoni de la Barcelona literària, la seva Barcelona, a les noves generacions. "He llegit en algun lloc que aquí s’hi venia a parlar del present i el futur, no pas del passat, i hi estic completament d’acord. Jo voldria que això fos la inauguració però també la clausura d’una història que ja va passar i que ara comenci el present i el futur de Barcelona", va dir.

Canvi de guàrdia a la capital dels prodigis i medalla Carlos Fuentes de mans de la viuda de l’escriptor mexicà, Silvia Lemus, per elevar Mendoza a un panteó en què l’esperen Salman Rushdie, Jonathan Franzen, Leonardo Padura, Dacia Maraini i Orhan Pamuk. Segur que el pare de Gurb és l’únic capaç de fer riure tots els altres.