El dominical d’EL PERIÓDICO de 1979 trobat en una maleta de la mare

Entre les pertinences que la Maria va deixar a la seva mort hi havia una maleta a sobre d’un armari. Ibáñez va fer una ullada al seu interior. Va veure felicitacions de Nadal, postals, trossos de tela, revistes. Va guardar la maleta perquè li agradava com a objecte. Va pensar que ja miraria el batibull més endavant. "No estava per entrar en això", assenyala. Fa unes setmanes en va decidir inspeccionar el contingut. De cop li va tornar al cap, com impulsat per una molla, un episodi "enterrat" de la seva vida. I, "pam, plorera a l’acte".

Amb primers espases

Entre el revoltim hi havia un exemplar del suplement dominical d’EL PERIÓDICO del 15 d’abril del 1979. Amb peces firmades per Octavio Paz, Manuel Vázquez Montalbán, Luis Cantero, Salvador Alsius i... Miguel Ibáñez Rius, de 15 anys, alumne de l’Institut Nacional de Batxillerat (INB) Milà i Fontanals. La revista estava dins d’una funda de plàstic transparent. "El seu fill havia fet alguna cosa i la Maria l’havia guardat", resumeix Ibáñez.

La peça en qüestió, a pàgina sencera, es titula Superman, el nuevo mito. És aguda i divertida, va acompanyada d’un fotomuntatge de l’autor en què John Travolta es burla del de Krypton i va ser publicada en el marc del Concurs Juvenil de Periodisme organitzat pel diari. "En aquest article –estima Ibáñez– hi veig un adolescent que vol expressar-se com un adult, per molt de sociologia cutre que sigui l’article. Era una època potent i exigent culturalment. Ara els adults volen expressar-se com a adolescents".

La peripècia

El 17 d’abril del 1979, dimarts, Ibáñez va tornar al Milà i Fontanals després de les vacances de Setmana Santa. Cursava segon de BUP. Abans de començar la classe de Física, el professor, el senyor Giménez, el va cridar i li va dir, més o menys: "Ibáñez, ja he vist que la seva destresa va més encaminada cap a les lletres, però, sisplau, esforci’s una mica més o suspendrà el curs". L’estudiant, mal estudiant per a més informació, no entenia res. El senyor Giménez va rematar, una altra vegada més o menys: "He llegit el que li han publicat a EL PERIÓDICO. El felicito. Però vostè s’ha d’esforçar més en la meva assignatura". Ibáñez continuava sense entendre res. Fins que ho va entendre.

Mesos enrere havia enviat l’article Superman, el nuevo mito al Concurs Juvenil de Periodisme del rotatiu. Passava el temps i el text no es publicava. Assumpte oblidat. El 15 d’abril, Diumenge de Pasqua, la família va anar a Martorelles a portar la mona a la fillola d’Ibáñez, i no va comprar EL PERIÓDICO. Aquell dia es va publicar el debut periodístic d’Ibáñez. Un cop lligats caps, el Santiago, el pare d’Ibáñez, va anar a la redacció del diari, llavors a Lauria, 37, i va comprar dos exemplars del suplement dominical. Un d’aquests dos exemplars és el que va aparèixer 46 anys després a la maleta de la Maria. A la portada porta enganxat EL PERIÓDICO del Cine y de la Televisión, amb la cartellera i la programació de la setmana següent. Jesús Hermida ocupa la tapa del suplement i Jana Escribano, la de la guia.

Ibáñez considera la peripècia "una altra prova fefaent" que EL PERIÓDICO va ser un "fenomen incomparable de la transició, premsa veritablement popular, del tot transversal, que entrava tant a casa d’un professor carca de Física com a casa d’uns pencaires... o allà on no entrava cap diari".

Pupitres collats a terra

Ibáñez va arribar a l’institut Milà i Fontanals el curs 1977-1978. Les finestres tenien reixes i els pupitres estaven collats a terra. "La primavera anterior hi havia hagut una gresca guapa –explica–. Els antiavalots, que no podien entrar a l’institut, hi havien entrat i els de COU els havien tirat pupitres per les finestres". La primera protesta estudiantil en què va participar va ser contra la prohibició de La Torna i el consell de guerra a membres de la companyia teatral Els Joglars. El Milà i Fontanals es troba a la plaça de Josep Maria Folch i Torres. Allà hi havia el convent de Sant Vicenç de Paül, incendiat per l’anticlericalisme popular el 1835 i després transformat en una presó infame que seria enderrocada el 1936. Al seu exterior hi va haver moltes execucions, com la d’Aniceto Peinador, representada per Ramon Casas al quadre Garrot vil (1894). "Era un institut molt canyer que recollia el milloret del Poble-sec i del Barri Xino", assenyala Ibáñez.

Ell tenia un peu al Poble-sec i l’altre al Barri Xino. Vivia al carrer del Rosal i la família tenia una sabateria i un taller de caixes al carrer de Sadurní, demolida per la qüestionada intervenció olímpica al Raval. Al Milà i Fontanals hi havia un cubicle conegut com la Ratonera on assajava Polvo, grup del qual Ibáñez va ser primer cantant i finalment bateria. L’èxit més gran de Polvo, "una de tantes bandes de tercera que l’actitud punk va desencadenar", va ser aconseguir que el PSUC els tallés l’electricitat a mig concert i amenacés de suspendre el petit festival de rock que havia organitzat a la plaça del Sortidor si no abandonaven l’escenari.

Concurs increïble

Notícies relacionades

Pantalla retroil·luminada: una volta per la tele de 1979

Manolo Solo: "La vanitat ésun combustible per a l’actor"

Fan de José María Pallardó a Ràdio Joventut de Barcelona, Ibáñez va guanyar un concurs increïble, el convocat per Radio 3 per obtenir un espai a l’emissora pública. Increïble perquè estava obert a tothom, sense cap requisit. "Més democràtic, impossible", apunta. De maig a setembre del 1983, amb 19 anys, va tenir a Radio 3 el programa La Rosa de Vietnam. Era de culte. "Posava Ultravox, Whitehouse, Throbbing Gristle, SPK, Kraftwerk, i abordava temes estranys –explica–. Una entrega que va agradar molt va ser la dedicada a poemes d’Eduardo Haro Ibars sobre música industrial de Maurizio Bianchi".

La mili va acabar amb La Rosa de Vietnam. Però no amb l’interès d’Ibáñez pels "temes estranys", que va continuar investigant en ràdio, premsa i televisió, així com des de la cúpula del Simposi Mundial sobre Teories de la Conspiració, que va tenir diverses edicions a València. Els títols dels llibres ¡Zap! Caos, capitalismo y televisión; pOp cOntrOl. Crónicas postindustriales; i ultraBrutal. Una novela tabloide acaben de perfilar les seves inclinacions intel·lectuals. Superman, el nuevo mito va ser el principi de tot. No obstant, diu Ibáñez: "L’escriptura no m’agrada, és taxidèrmia. M’agrada la paraula viva". És a dir, la ràdio.