Drexler, art, prestidigitació i seducció

Si hi ha un cantant que no s’acull a una manera única i estable de presentar-se al públic aquest és Jorge Drexler. Aquí hi ha, de fet, un perfil de la seva identitat, en el canvi, la inventiva i la incorporació de cert art de la prestidigitació en el seu do com a cançonista, que pot portar-lo a tensar l’ambient d’una sala amb només el frec d’una corda despullada, un silenci, el cant càlid sobre un senzill loop rítmic.

Així va ser en la seva tornada al Palau, ahir a la nit (festival Guitar BCN), el primer de sengles recitals en solitari amb els quals tancava la campanya Tinta y tiempo després d’un llarg periple de dates per mig Europa. Format com el de l’any 2019 al mateix local, tot i que aquesta vegada amb uns quants empelts més de pistes electròniques.

Però la guitarra va ser l’aliment primari de Drexler: acústica, clàssica o aquesta elèctrica amb la qual va arrencar la nit a ¡Oh, algoritmo!, número funky (menys dissonant que al disc), en el qual fa broma sobre el nostre destí: "Dime qué debo cantar / Oh, algoritmo / Sé que lo sabes mejor / incluso que yo mismo".

En solitari, Drexler conserva una ressonància recollida del trobador de bossa nova primigeni, Joâo Gilberto, però multiplicat en extroversió i en recursos innovadors. Amb inclinació per la mal·leabilitat dels gèneres (va presentar Asilo com "una cosa semblant a la ranxera"), convertint el xiulet en leitmotiv (La trama y el desenlace) i improvisant una lletra per a delit general (Inoportuna). Jugant amb l’espai a l’allunyar-se i apropar-se a les muses del Palau a Eco i cantant a cappella, com aquella nit als Oscars, Al otro lado del río. El sàmpler i el sintetitzador (que va tocar un col·laborador) van obrir l’enquadrament sònic, sense pervertir-lo, a Hermana duda i la hipnòtica Tocarte, mena de "música urbana de cambra".

Molta connexió

Una altra capa de significat la va aportar la connexió amb el públic barceloní, molt viva, a través del record dels seus recitals als carrers de Ciutat Vella i de l’homenatge a qui va creure en ell el 1989, el desaparegut Joan Rosselló, de The Project (com a preàmbul de La edad del cielo). I amb atenció als bolivians del lloc, el país del qual va ser, va dir, l’únic de Llatinoamèrica que el 1939 va acollir el seu pare, exiliat de l’Alemanya nazi.

Drexler va compartir Soledad amb l’exquisida veu flamenca d’Ángeles Toledano i va fer que Guitarra y voz prengués encara sense la guitarra. I, tot i que la seva veu era suficient per destruir totes les línies de defensa (dolça i cameladora Sea), va ser el pulcre cant del públic, a Todo se transforma i Me haces bien, el que va certificar el triomf últim del seu art, alhora popular i experimental, quina quadratura del cercle.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Jorge Drexler

Palau de la Música Barcelona, 20/03/2025