¿Per què triomfa la mentida?

El requisit imprescindible perquè triomfi una mentida és que hi hagi algú disposat a creure-se-la. És a dir, una notícia falsa sobre desenes de morts en un pàrquing no tindria cap recorregut si no hi hagués persones anhelant sumar més dramatisme a la terrible tragèdia. El mateix passa amb el triomf dels populistes. No és que s’aprofitin de la ignorància dels seus votants, troben el target ideal entre els desesperats, fastiguejats i emprenyats (exacte: la majoria de la població). No fa falta ser tampoc un expert en xarxes per comprendre que els influencers i els seus filtres depenen de la fe (cega) dels seus seguidors.

Però si vols ofendre un fidel, només fa falta que li plantegis els teus dubtes (blasfemis) sobre aquesta nova religió o creença que professa. Fa uns mesos, una persona molt pròxima em va confessar que havia votat Alvise. Potser no vaig aplicar bé la maièutica de Sòcrates (o sí) perquè al cap de dos minuts de proposar una sèrie d’interrogants sobre el personatge en qüestió i les seves promeses el meu interlocutor em va enviar a la merda. L’únic argument que va esgrimir i em va provocar certa tendresa (comprensió) va ser "almenys he votat algú diferent". Novament, mentida, desesperació i actes de fe...

Notícies relacionades

Una ‘Tosca’ per Mirna i Puccini

Drets culturals: la llei és la llei

El 15 de setembre de 1938, després d’una trobada amb Hitler, Chamberlain va escriure a la seva germana: "Malgrat la duresa i crueltat que em va semblar veure al seu rostre, vaig tenir la impressió que podia confiar en aquest home si em donava la seva paraula d’honor". Cinc dies després, defensant la seva política de no intervenció davant els que dubtaven de la bondat del nazisme, el primer ministre britànic va explicar que el seu contacte personal amb el Führer li permetia afirmar que l’alemany "deia el que realment pensava". Chamberlain necessitava creure les seves paraules perquè altrament significava admetre que la seva política d’apaivagament era un fracàs.

De la mateixa manera, si un pretén que coli la seva mentida, ell mateix ha de ser també víctima del seu propi engany. És a dir, s’ha de mentir a si mateix per no demostrar (gesticular) el que en veritat sent. No obstant, és summament complicat reprimir una emoció interna durant molt temps sense acabar generant una malaltia mental. En el moment en què Pablo Motos va sortir a defensar-se de l’"atac contra el seu programa i persona" suposadament llançat per David Broncano i TVE; va tossir ràpid dues vegades (es va posar la mà a la boca) i es va fregar el nas (en el meu anterior article ja vaig parlar de l’efecte Pinotxo). Tard o d’hora, la mentida provoca terribles conseqüències. La més letal és entotsolar-se en la fal·làcia i perdre de vista la realitat: aquella on un cérvol t’avança per l’esquerra.