De Pantera a S.A.: ira, èpica i actitud

Power metal alemany amb pedigrí, accents punk hardcore, divertiments suecs... Els contorns del Rock Fest són més amplis del que podria semblar, i vam poder apreciar-los ahir a Can Zam, jornada final de la seva vuitena edició amb un clímax que arribava de matinada amb Parkway Drive. El dia abans, passada la mitjanit de dissabte, es va obrir pas una de les atraccions d’aquest any, el remodelat però igualment devastador quartet texà Pantera, que va desbordar expectatives 24 anys després de la seva última actuació a Barcelona.

D’aquells temps, després d’un parell de tràgiques defuncions, queden el ferotge cantant Phil Anselmo, dominador als 56 (i a qui hores abans se’l va poder veure muntant-se al tren de la bruixa, clàssic del Rock Fest) i el no menys guerriller baixista Rex Brown. Però reforçada amb una bèstia anomenada Zakk Wylde (exguitarrista d’Ozzy Osbourne, capitost de Black Label Society) i el doble bombo atòmic de Charlie Benante (l’històric bateria d’Anthrax), la banda originària de Texas no va donar treva en un set de recreacions essencialment dels 90 amb el qual va conjurar el problema tècnic que el va fer actuar majorment amb llum blanca.

Encreuament de públics

Aclaparador, el xou de Pantera: A new label (devastadora obertura) I’m broken, Walk... i un rabiós Fucking hostile com a punt final, redoblant la seva ira còsmica natural i dissipant dubtes sobre el calibre d’aquesta nova formació. Va ser un contrast agut, el del seu metal de ciment armat, amb viscositat thrash grooves musculosos i un virtuosisme opac, i el clàssic hard rock del grup que els havia precedit a Can Zam, Deep Purple. Vistós encreuament de públics, generacional i d’estètiques (i sana convivència de samarretes).

La tarda de diumenge es va caldejar amb l’ortodox metal germànic de Gamma Ray i Blind Guardian. Els primers, amb el guitarrista Kai Hansen al capdavant (ex Helloween), van usar amb eficiència les seves cartes més contrastades, amb una convivència del tro percussor i la melodia, tan apreciable a Heaven can wait i l’abassegadora Somewhere out in space. I els segons, molt més èpics i simfònics, van apel·lar a déus, joglars i valquíries a partir d’un aclaparador Imaginations from the other side, camí de composicions intricades, d’imperatiu doble bombo i autoritat vocal per part de Hansi Kürsch. Amb una aturada molt d’agrair en la lírica i acústica The bard’s song.

Thrash-punk

Notícies relacionades

Victoria Szpunberg, dramaturga: "El millor premi és portar a escena les obres que vull fer"

Les treballadores de la llar busquen un lloc en la cultura

El més cru havia d’arribar: Soziedad Alkoholica (S.A.) i les seves esmenes totals al sistema en càntics com Perra vida o el retrat del perfecte grimpa anomenat Pelota, metrallat a tota velocitat. Davant unes cançons de serrar les dents, va ser refrescant l’actuació (a la carpa) del grup suec The Baboon Show, amb descarada unió d’actitud rock’n’roll-punk i dinàmiques power-pop, i una fera anomenada Cecilia Boström removent-se, agenollant-se i buscant el contacte amb l’audiència.

Amb temes del seu rampant God bless you all (2023) i repesques com Me, myself and I, The Baboon Show va posar el toc d’agut entertainment rocker a un festival que el 2025 avançarà dates i se celebrarà del 26 al 29 de juny, amb quatre jornades. Primera banda confirmada: Running Wild.