Otero i Puntí, l’‘Orquestra Confeti’

‘Confeti’, segons Miqui Otero

M. O.: Quan Jordi Puntí era petit, tenia un pòster del Camp Nou i s’hi asseia al davant i començava a imaginar jugades del Barça i a radiar una espècie de partit fictici. Així entrenava aquest múscul de la fabulació que després l’ha convertit en l’escriptor increïble que és. Amb Confeti, jo feia una cosa semblant: com que no acabava d’arribar, em dedicava a imaginar com seria. Doncs bé, la novel·la és tot això que esperava però molt millor, i confirma i expandeix les virtuts del Jordi com a narrador: un ús paranormal de l’atzar per articular les vides dels personatges i per ordenar les seves ficcions, un rigor absolut i una elasticitat en l’estil màgica. L’últim terç, quan s’abandona directament el recorregut biogràfic de Xavier Cugat i la ficció s’apodera de la novel·la, és magistral. Hi ha un to que intueixes durant tot el llibre i que té a veure amb la tirania de l’eufòria, com quan estàs ballant a casa descalç i et dones un cop amb el dit petit del peu contra la taula però continues ballant i somrius encara més per dissimular el dolor. Allà apareix en la seva màxima expressió el Puntí novel·lista que a mi em fascina des de fa molts anys.

‘Orquesta’, segons Jordi Puntí

J. P.: No hi ha tants autors dels quals ho hagi llegit tot i, a més, en ordre cronològic. En el cas de Miqui Otero, he anat llegint les seves novel·les quan han sortit i cada vegada m’han agradat més. La seva ha sigut una evolució extraordinària. Amb Orquesta, a més, passa una cosa que passa relativament poc i que jo valoro moltíssim com a lector: tinc la sensació que la novel·la fa avançar el carro de la ficció; és a dir, que no es limita a repetir coses que ja hem vist, sinó que afegeix una cosa nova. Aquí la gran troballa, i el gran repte també, és fer que el narrador sigui la música. A partir d’allà s’obre un ventall de sorpreses, de veure com ho farà perquè la cosa funcioni. I funciona molt bé. A tots els seus llibres, el Miqui té aquesta capacitat que pocs autors tenen de fer-te riure i d’emocionar-te al límit de les llàgrimes a la mateixa pàgina. Aquí això passa en molts moments. És un llibre que porta a dins moltes històries i que exhibeix una capacitat extraordinària de fabular a partir d’un moment i un lloc molt concrets i de portar el lector molt més enllà.

Música popular i literatura

M. O.: La novel·la de Jordi Puntí és com una navalla suïssa: té molts usos. Un d’ells és que funciona com un recorregut molt rigorós per l’evolució de la música popular del segle XX. I una cosa màgica és que a mesura que anem descobrint aquesta evolució a través de l’aparició de nous estils i nous cantants, la novel·la va incorporant nous estils i nous recursos de la narrativa moderna i postmoderna. Per mi, una novel·la és musical quan es donen aquesta sèrie de coses tan subtils; no quan apareixen quatre noms de grups, sinó quan la novel·la sona. I Confeti sona.

J. P.: Doncs Orquesta sona tant que quan la llegeixes vas pensant: "tant de bo hagués tingut jo aquesta idea". N’hi ha una que em sembla fascinant, quan en alguns moments hi ha diàlegs entre personatges i els versos de la cançó que sona en aquell moment es van colant en la conversa d’una manera absolutament natural.

M. O.: La memòria és mnemotècnica i es pot disparar amb el vers d’una cançó; el pots escoltar mil vegades i sempre és com aquesta pedra que cau al centre de l’estany i es va expandint cap al passat i cap al futur. Jo tenia molt al cap l’escena de Caro diario, de Nanni Moretti, en la qual ell es troba amb una espècie de revetlla popular diürna i diu: "Mirar la gent ballar està molt bé, però imagina’t ballar". De vegades, aquest "imagina’t ballar" és des d’on escrivim. No ets el rei de la pista, ets el que mira des de fora. La meva novel·la no parla de l’orquestra, sinó de com la música que toca l’orquestra suavitza els gestos i acosta o genera conflicte entre la gent que és a baix. I per fer això la música ha de ser música popular, aquest esperanto que els uneix a tots. Jo no em posaré a parlar d’un grup indie desconegut si vull atrapar això.

J. P.: A mi, el contrast entre l’orquestra de Cugat i els músics negres de jazz d’aquella època em va molt bé per explicar que la música, sigui com sigui i del color que sigui, sempre transporta emocions, i no perquè sigui banal o senzilla té menys importància. Hi ha gent que s’emociona amb unes cançons... El límit de la cursileria no el marca ningú. El meu pare escoltava la Barcelona de Montserrat Caballé i li queien les llàgrimes.

Català i castellà

J. P.: Abans, la trobada entre autors que escriuen en català i autors que escriuen en castellà era molt més normal. Quan jo vaig començar a publicar, hi havia una tradició imbricada de les dues cultures de manera bastant natural i hi havia un reconeixement mutu, però això es va perdre. El factor polític ha provocat que hi hagués una desconfiança. És una cosa que no ha passat en la música o l’art però sí en la literatura, perquè té a veure amb la llengua i la llengua s’ha convertit en una arma. Hi ha una prevenció. Està molt bé que puguem començar a trencar això i recuperar la conversa cultural, literària, d’intercanvi d’idees, perquè és el natural. El Miqui i jo, per exemple, vivim a la mateixa ciutat, tenim un tant per cent molt gran de referents comuns i és normal que hi hagi coincidències i vasos comunicants. Jo em sento molt més pròxim al món literari i a l’univers del Miqui que al de segons quins escriptors en català.

M. O.: Em passa el mateix. ¿Com no he de tenir més a veure amb Jordi Puntí que amb un escriptor en castellà de Lima? En aquest cas, a més d’una admiració real també hi ha una sensació que estem cuits a la mateixa salsa. Al final, som dos autors de Barcelona, és inevitable que hi hagi una mirada afí. I traçar una línia divisòria em sembla empobrir tant una tradició com l’altra. Que per la llengua que has triat et posin a dialogar amb autors que no tenen res a veure amb tu em sembla una cosa estranyíssima.

Records de Sant Jordi

J. P.: Sant Jordi em genera sentiments una mica contradictoris. D’una banda, voldria no haver de passar per segons quines coses, però alhora, m’agrada. El que em genera una mica de rebuig és aquesta mercantilització tan bèstia que hem vist en els últims 15 anys i que és imparable. La quantitat de llibres que es publiquen fa una mica de por i no sé si amb tanta allau no estem perdent una mica la perspectiva. Ja sé que no és el dia de la literatura, sinó el dia del llibre, però hi hauria d’haver una mica més de confiança en la bona literatura per part dels editors.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

M. O.: Jo vaig tenir un baptisme a Sant Jordi que va ser una cura d’humilitat tan gran que des d’aleshores només podia anar a millor. Era a L’Illa Diagonal veient com passaven les bales de palla mentre a un costat i a l’altre Albert Espinosa i Albert Casals firmaven sense parar. I, de fet, a Casals se li va acabar la tinta del boli i va començar a mirar el meu, i jo l’hi vaig donar. En l’últim moment, sobre la botzina, després d’una sonora carbassa, va arribar una cosina meva i jo ja no tenia boli i em vaig fer l’indignat. A partir d’allà he viscut totes les situacions possibles i amb Simón, en el Sant Jordi postpandèmic, ho vaig viure com un moment de trobar-me ja no amb lectors sinó amb persones, i es van donar moments molt bonics.

J. P.: El meu descens als inferns també va ser a L’Illa Diagonal, quan vaig anar a firmar el llibre de Messi [‘Tot Messi. Exercicis d’estil’] convençut que allò s’ompliria de messistes, i em va tocar al costat un senyor que havia escrit un llibre sobre gossos. La gent anava amb els seus gossos que l’autor es fes fotos amb ells, i hi havia una cua de gossos esperant i es posaven molt nerviosos i allò era un caos. Horrible. Quan dic que Sant Jordi s’ha desvirtuat una mica, és això; hem entrat en l’espectacle rocambolesc.