Descolonitzar les ments

Pot ser casualitat, però el pavelló d’Espanya a la Biennal d’Art de Venècia d’aquest any, que bàsicament és una crítica a les narratives colonials i les maneres històriques de veure el món, agrada molt els no europeus. Un visitant nord-americà ho considera "wonderful" i "magnificent". Un altre japonès se sorprèn quan Agustín Pérez Rubio, el comissari, explica per què a la sala El gabinet del racisme il·lustrat s’ha donat espai a activistes climàtics assassinats a Amèrica Llatina (com la brasilera Marielle Franco). I el mateix senyor també ha prestat molta atenció a Màscares mestisses, on s’han adulterat quadres de pintors espanyols per donar relleu a figures presents en aquestes obres deixades en un segon pla o presentades en clau negativa.

Suzana, brasilera de São Paulo, ho resumeix de forma senzilla. "El més interessant és que ens mostren que es podria pensar d’una altra manera", observa. "Espanya va ser una gran potència colonitzadora i crec que iniciatives d’aquest tipus poden portar a una reconciliació amb Amèrica Llatina. És un començament", diu després de convertir-se en una de les primeres visitants, el dia de la seva inauguració, de Pinacoteca migrant, el nom escollit per al pavelló. També s’exposen obres que volen qüestionar el racisme institucional o el paper de la dona en la seva funció exclusivament reproductora.

Sandra Gamarra, peruana, la primera artista no nascuda a Espanya que representa el país en aquest important certamen venecià, creu que és el seu gra de sorra. "M’interessava molt crear un espai que fos còmode i des d’aquest espai crear lleugeres fissures, perquè la gent es faci preguntes sobre el passat i la seva continuïtat en el present", diu. ¿I és ara el moment adequat? "El que és important és descolonitzar les ments i els cors, perquè les lleis i les formes de relacionar-nos amb els altres siguin les que canviïn", afegeix.

Líders indígenes

Gamarra i Pérez Rubio, durant hores, exerceixen també de guies dels visitants (bàsicament, molts periodistes i treballadors del sector cultural). Un tràfec d’anades i vingudes de grups s’amunteguen també a Jardí migrant, l’última sala, un homenatge no als conqueridors, sinó a líders indígenes que van lluitar pels seus països, com la boliviana Juana Arzuy.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

"Hem de desprogramar-nos, i no es tracta d’esquinçar-se les vestidures –diu Pérez Rubio–. Cal exposar i cal parlar obertament, sense culpa, però amb reconeixement del que va passar [en l’etapa del colonialisme espanyol]", argumenta, al rebutjar l’argument que això equivaldria a alimentar sentiments antiespanyols. Segons ell, el moment és ara perquè Espanya "va patir una dictadura de 40 anys, de la qual vam sortir-ne realment als 80 i per això la immigració va arribar després. És aquesta migració la que ara està donant els seus fruits".

Tant Gamarra com Pérez Rubio –cada un en més o menys grau– no amaguen que són conscients que no a tothom agradarà aquesta proposta del pavelló espanyol. Gamarra fa un símil a l’esmentar el problema de la crisi climàtica i els seus detractors, un assumpte també present al pavelló. "Semblaria que la nostra manera de veure les coses és la natural i totes les altres coses són ideologies. Però les nostres maneres de veure també responen a un mite", diu la curadora. Mentrestant, a poca distància d’allà, tres soldats italians custodien el tancat pavelló d’Israel mentre es porta a terme una marxa pro Palestina.