El jardí de Marina Herlop

Un paisatge de vegetació frondosa il·lustra la portada de l’últim àlbum de Marina Herlop, Nekkuja, imatge que ella veu com una metàfora del procés creatiu. ¿Verger ordenat o selva que fa una mica de por? Ella es queda amb la idea del jardí com aquest lloc amb vida pròpia que condiciona les decisions de l’artista. "El jardiner, el compositor, no inventa les seves composicions des de zero, sinó que l’entorn va per davant: no pots plantar res sense tenir en compte el clima, les precipitacions o d’on bufa el vent", explica la cantant i pianista barcelonina, que veu "una lògica interna" en la música que està "lligada al nostre cervell i a la natura, i que és difícil de desxifrar".

Tot això pot sonar una mica intricat o intel·lectual, quan Herlop (acrònim dels cognoms Hernández López) no dedica les seves energies a construir un relat al voltant de la seva música, al contrari del que avui s’estila. "Per a mi, la música és pura i allò d’associar imatges o conceptes és una cosa que gairebé evito, perquè llavors la música ja no és música, sinó una cosa més relacionada amb el món dels humans, que vol carregar-ho tot amb les seves històries", cavil·la. No s’han de buscar els tres peus al gat en els títols dels seus discos i cançons. Nekkuja "no significa res", apunta, i és només una paraula que té un so que li agrada, com Pripyat (2022), tot i que en aquest cas admet que li interessa la ressonància d’aquest topònim (la ciutat ucraïnesa pròxima a Txernòbil, desmantellada després de l’accident nuclear de 1986) com "una petita mostra de com seria la Terra si desapareguessin els humans".

A Europa i les Amèriques

Marina Herlop arriba a l’Apolo, demà, concert enquadrat en els actes del Barcelona Piano Day (que inclou la xerrada L’art d’Alicia de Larrocha a càrrec de Mònica Pagés i els concerts del cordovès Jaime del Adarve i la islandesa Eydís Evensen) precedida per aires de reconeixement, després d’un llarg treball, de vegades sord, amb quatre àlbums en els quals ha evolucionat des del pianisme fins a un paisatge electrònic i avantgarde.

Sintetitzadors, efectes de so, percussions (sobretot electròniques), samples, piano i una veu que és una font de so més. Va començar a compondre Nekkuja arran d’un encàrrec de l’Auditori, mentre esperava l’edició de Pripyat. Per això, els dos discos s’entrecreuen en el seu directe i donen la mesura d’una Marina Herlop finalment projectada a escala internacional. El festival Primavera Sound l’ha portat a Porto, Los Angeles i São Paulo, ha obert per a Animal Collective a diversos països i s’ha prodigat per Europa i les Amèriques.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Encara es mostra sorpresa, o fins i tot una mica atordida. "Ja no comptava amb això, la veritat, estava a punt d’alçar veles, a punt de complir 30 anys i necessitada no ja d’una font d’ingressos sinó d’un relat personal. I tot ha passat molt ràpid", reflexiona Herlop, que va estudiar Periodisme i Humanitats, i ha viscut de les classes de piano. I d’alguns encàrrecs: música per a les pel·lícules Políticamente incorrectos i Chinas (aquesta, nominada als últims Goya). Ja sigui per la naturalesa experimental de la seva música o pel seu ús d’una no-llengua indesxifrable, barrejada amb un català no menys críptic ("amb les lletres no m’acabo de sentir còmoda, però alguna cosa he d’inventar-me"), se sent poc integrada en l’escena del país. "Però no em molesta, ni sento ràbia ni rancors".

Ara sap que ha d’aprofitar la ratxa. "El cos em demana un any sabàtic, però aquí no es descansa". El que més la preocupa és poder trobar un estadi de "pau i aïllament" per crear el seu pròxim disc. "Abans, això ho aconseguia d’una manera natural, però ara sento que el meu projecte s’ha sobredimensionat una mica, no hi estic acostumada", observa. "Necessitaria anar-me’n mig any a la muntanya sense wifi, però això no és possible. Ja trobaré la manera de fer-ho".