El mestre del minimalisme blanc

A primera vista, els seus quadres poden semblar una extravagància. El fruit de l’esnobisme d’un artista dropo que utilitzava un sol color: el blanc. Potser Robert Ryman no és un dels pintors més fàcils d’assimilar per al públic generalista, però això no li va impedir guanyar-se el respecte de la crítica i el mèrit de formar part de la història de l’art contemporani. El parisenc Museu de l’Orangerie dedica una àmplia retrospectiva a aquest artista nord-americà, mort el 2019 a Nova York. Inaugurada dimecres, la mostra parteix d’un objectiu tant ambiciós com pedagògic: aprendre a mirar les obres del mestre de l’abstractisme blanc.

Amb el títol de Robert Ryman. La mirada en acció, el centre ubicat al jardí de les Tulleries exposa 47 quadres del pintor nord-americà. La mostra té el mèrit de contradir el prejudici que l’obra d’un artista monocolor acaba caient en la monotonia. "La meva intenció mai va ser fer pintures blanques [...]. El blanc és només un mitjà d’exposar altres elements de la pintura. El blanc permet fer-los visibles", va afirmar el mateix Ryman el 1986. És a dir, el blanc és sinònim de la llum, permet jugar amb el format del quadre o reflexionar sobre els límits de l’obra. És un element polièdric.

"No era abstracte"

L’exposició l’encerta a l’ensenyar les múltiples facetes de l’art de Ryman. En mostra els quadres en funció de criteris temàtics (traç, superfície, llum, límits de l’obra...), en lloc de les etapes cronològiques de la seva extensa trajectòria artística. Nascut el 1930 a Nashville –el bressol de la música country al meridional estat de Tennessee–, somiava ser saxofonista quan era jove. Va formar part de la banda de l’Exèrcit durant el servei militar. Per pagar les classes de música i la vida novaiorquesa, va trobar una feina alimentària a principis de la dècada del 1950 que canviaria la seva vida: guàrdia al Museu d’Art Modern.

Al MoMA s’hi va passar set anys. En aquests set anys més que dedicar-se a vigilar els visitants, va contemplar les obres dels emergents genis de l’expressionisme abstracte (Jackson Pollock, Mark Rothko...), però també dels mestres de la modernitat, com Claude Monet o Paul Cézanne. Una de les idees suggerents de l’exposició és la de comparar l’obra de Ryman amb la de Monet –comparació en part lògica tenint en compte que la mítica tela d’Els nenúfars és el principal reclam de L’Orangerie–. La mostra s’acaba amb tres dels famosos retrats de la catedral de Rouen del gran pintor de l’impressionisme.

Tant Monet com Ryman compartien el seu interès per la realitat. Això en part és sorprenent en el cas del nord-americà al tractar-se d’un pintor abstracte. Però, a diferència de la dimensió subjectiva preponderant en Pollock i Rothko –protagonista d’una altra interessant retrospectiva a París–, l’artista de Nashville prioritzava el material i la mirada sobre això. "Ell deia que no era un pintor abstracte, sinó realista", va explicar Claire Bernardi, comissària de la mostra, en declaracions a l’agència Efe.

El traç i la llum

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Com Monet, Ryman donava una gran importància al traç. Això va fer que l’incloguessin entre els artistes minimalistes. Tot i que rebutjava aquesta categoria, la centralitat del gest resulta evident als seus magnífics quadres amb pinzellades ondulants, superposades les unes amb les altres. També coincidien al donar un valor fonamental a la llum. "Més que el pintor del blanc, era el pintor de la llum", afirmen els comissaris. La seva singular aposta cromàtica li permetia jugar amb els contrastos entre les diferents tonalitats, així com les ombres que apareixen entre les pinzellades. Una de les obres més destacades de la mostra és Capella (1981), una successió de quadres blancs en format mural inspirada en una altra creació homònima de Rothko i en Els nenúfars.

Una altra peça que no deixa indiferent és Journal, un acrílic sobre dos grans plafons que es pleguen com si fossin un diari. Al llarg de la seva carrera, va experimentar amb diferents formats i diferents maneres de presentar les seves obres, per exemple exposant-les horitzontalment o separant-les diversos metres de la paret.