La reconciliació de Talking Heads

L’anunci de l’estrena d’aquest modernitzat Stop making sense, la première del qual va tenir lloc al setembre al Festival de Cine de Toronto, venia acompanyat d’una notícia bastant més inesperada: els quatre Talking Heads originals –David Byrne, Chris Frantz, Jerry Harrison i Tina Weymouth– van accedir a promocionar junts la pel·lícula després d’anys de distanciament, requeriments legals i acusacions mútues. L’aparent reconciliació ha obert la veda de les especulacions entorn d’una possible reunió del grup, la dissolució del qual va ser decretada de manera unilateral per Byrne el 1991. "La pel·lícula ens ha donat la satisfacció d’ajuntar-nos de nou –explica Jerry Harrison–. Des que vam començar amb la promoció, ens pregunten molt sobre si hi pot haver una altra gira de Talking Heads, però ara mateix estem concentrats en Stop making sense i en la reedició del nostre catàleg." "Una manera de dir-ho és que estem fent passos de nadó –apunta Chris Frantz–. Fer una gira seria fer un pas de gegant. Jo estic molt content de fer passos de nadó per ara. Qui sap què pot passar en el futur".

Els quatre músics responen en aquesta ocasió a les preguntes d’EL PERIÓDICO en un xat de Zoom des de llocs diferents (excepte Frantz i Weymouth, que es van casar el 1977 i avui segueixen heroicament junts), però les seves afectuoses interaccions semblen suggerir que els antagonismes d’antany han quedat més o menys enterrats. Potser tenen alguna cosa a veure els canvis que David Byrne admet haver experimentat des dels temps en què va assumir el lideratge de la banda d’una manera més aviat poc empàtica: "Quan em vaig veure per primera vegada a la pantalla [en la nova versió de Stop making sense], vaig pensar: ‘Aquesta persona és molt estranya. És algú molt abstret’. Fa diversos anys que vaig deixar de ser aquella persona".

Abstret o no, el fascinant comportament escènic de Byrne és un dels factors que converteixen la pel·lícula en un triomf artístic, juntament amb la captivadora interpretació de la banda (ampliada amb cinc músics més) i l’arsenal d’imaginatives solucions visuals que Jonathan Demme i el grup van desenvolupar per donar resposta als excessos que van caracteritzar bona part del rock filmat dels anys 70. D’allà va néixer la idea de començar l’actuació amb un sol intèrpret en un escenari buit i anar afegint elements i músics en vista del públic. "En alguns concerts de la gira començàvem com un trio, passàvem a ser un quartet i després s’anaven afegint més músics –assenyala Byrne–. Així que hi va haver una progressió natural. Ens vam plantejar: ¿podem portar-ho més lluny? ¿Començar amb un de sol i construir-ho tot a partir d’allà? ¿I podem fer una cosa semblant amb l’escenografia, els instruments i els llums, de manera que el públic vegi tot el que passa en el muntatge de l’espectacle? Era una idea molt simple, però difícil d’executar. I no es basava en un desplegament de nova tecnologia. De fet, molts dels trucs d’il·luminació i altres efectes que es van fer servir són coses que es podrien haver fet als anys 30".

També el treball de càmera i el muntatge mostren una gran personalitat, a l’allunyar-se d’aquesta estètica de videoclip de plans curts i ràpids que en aquells dies imposava l’auge de la cadena MTV. "Crec que Jonathan Demme era molt conscient d’això i no volia anar per allà –comenta Byrne–. Ell volia deixar que el públic veiés el grup i el que passava sobre l’escenari". "Un dels corrents que en aquell temps dominaven l’escena artística de Nova York era el minimalisme –recorda Harrison–. I nosaltres, especialment en els nostres espectacles, érem molt minimalistes. No fèiem mai res especialment extraordinari, perquè pensàvem que podíem mantenir l’interès del públic amb les nostres personalitats i la manera com interactuàvem en escena. La pel·lícula no intenta distreure’t dels músics; ben al contrari, fa que vegis i sentis en tot moment la gent que hi ha a l’escenari".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

El vestit absurdament gran que el cantant porta durant la interpretació de Girlfriend is better ha sigut ara reutilitzat en un dels clips promocionals de la pel·lícula. "El vestit és ridícul, però crec que també diu alguna cosa sobre la gent que se sent perduda dins d’un uniforme que li ha sigut assignat; algú que se sent atrapat en una feina, una carrera, un futur que no ha triat", reflexiona Byrne. En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquest vestit, inspirat en part en les vestimentes del teatre Noh japonès, s’ha convertit amb el pas del temps en una icona pop de primera.

La gira de Speaking in tongues documentada a Stop making sense va ser l’última dels Talking Heads, tot i que el grup va continuar en actiu set anys més i en aquell temps va gravar tres elapés. "Per descomptat, hi va haver idees sobre com fer aquells discos] en concert, però les coses no sempre van com un es pensa", assenyala Harrison. Aquesta interrupció de la seva activitat en directe va impedir que arribessin a actuar alguna vegada a Espanya. "No sé per què mai toquem allà –comenta Chris Frantz–. Crec que va ser una cosa dels nostres agents. Pensaven que el mercat espanyol era alguna cosa així com el salvatge Oest".