Catalunya mira cap a Corea del Sud per mirar de reproduir el seu «miracle» econòmic

El gairebé mig centenar de catalans que l’escolten al Centre per a l’Economia Creativa i la Innovació de Gyeonggi (GCCEI), a Seül, ho comprovaran a cada estona els dies següents.

El grup el formen 22 empresaris i empresàries membres de la fundació privada per a la promoció i desenvolupament de l’economia catalana FemCat, els rectors de la Universitat de Barcelona (UB), Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Universitat Pompeu Fabra (UPF) i Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), així com tres membres d’institucions de recerca com el BIST, a més de periodistes, acompanyants dels empresaris i les persones de FemCat que han organitzat el viatge. La visita es deu a la voluntat d’aprofundir en el «miracle coreà», la recepta que ha fet d’un dels mercats més pobres del món –dit per Wook Sohn, professor de l’institut KDI de gestió i política pública–, una potència tecnològica mundial i una de les principals economies del planeta. Segons l’FMI, aquest país de mida similar a Andalusia i Múrcia juntes, és el 14è mercat més important en funció del seu PIB nominal.

«Quan vaig venir la primera vegada, en els 80, em va recordar la Catalunya dels anys 60; ara, en canvi, és com podria ser la Catalunya del futur», arrenca Oriol Guixà, president de la metal·lúrgica La Farga i actual president de FemCat.

Fa 40 anys, era habitual veure la dona caminar darrere de l’home i en molts casos ni tan sols li preguntaven a ella el que volia en un restaurant. Tan a prop com fa una dècada, era comú que les fondes oferissin gos per menjar, mentre que ara és estrany veure mascotes que no vagin en carro o als braços. Igual que a Catalunya, l’animal de companyia és un membre més de la família. També allí, per cert, la natalitat va dramàticament a la baixa, una cosa que pretenen resoldre amb tecnologia, millor que amb immigració.  

Sigui com sigui, ¿què ha passat perquè tot això canviï? Tal com explicaran en diferents sessions el professor Sohn; el vicepresident de l’oficina internacional de l’Institut Avançat de Ciència i Tecnologia de Corea (KAIST), Young Kim, i l’investigador sènior i director de l’equip de gestió de risc global de l’Institut de Recerca Econòmica de Corea (KERI), Taekyu Lee, diverses coses.

Guerra i inversió dels EUA

Per començar, el fenomen no s’entén sense la guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud en els anys 50, l’impacte de la qual va ser equivalent al 86% del producte nacional brut que tenia un país que va haver de reconstruir-se per complet.

A això es va respondre activant un «ambiciós» pla de desenvolupament que els Estats Units (EUA) van ajudar a finançar. Aquesta estratègia col·locava l’empresa privada al centre de tot, una cosa factible perquè la relació entre el Govern, el sector privat, l’acadèmia i la ciutadana funciona. Ningú amaga que l’amenaça econòmica que suposen la Xina o Rússia, o la impressió generalitzada que el país es podria veure immers en un altre conflicte bèl·lic en qualsevol moment, ajuden que tots remin en la mateixa direcció, però la qüestió és que funciona.

L’estratègia pública, de fet, es va basar a empènyer la globalització dels sectors financers i industrials, i a simplificar al màxim la regulació perquè les companyies es poguessin obrir al món. I, com que l’economia coreana descansa en gran manera sobre les grans fortunes familiars propietàries d’empreses insígnia del país (Samsung, LG, Hyunday...), aquestes, les anomenades ‘chaebol’, van respondre creixent dins i fora tot el que van poder. «El Govern va dotar de la visió i la infraestructura, i les corporacions privades van executar amb velocitat i innovació», resumeix l’investigador Lee.

Tot això, acompanyat per uns Jocs Olímpics, en el 88, que van posar el país al mapa, polítiques llargterministes que es mantenen independentment dels canvis en el Govern («una política desordenada rarament generarà els resultats esperats», emfatitza el professor Sohn), i per un focus evident en les indústries que han sigut crítiques en tot aquest temps: el tèxtil, l’agroalimentària o la construcció en la dècada dels 50; la química en els 70; els semiconductors o els mòbils en els 90, i, des del 2010, les bateries, la intel·ligència artificial (IA) i la transformació digital.

L’‘onada coreana’ cultural i la digitalització

De fet, aquesta flexibilitat i rapidesa transformativa és una altra de les claus que sortiran a col·lació durant el viatge. Sense anar més lluny, Samsung va néixer com a fabricant de sucre o tèxtils; LG, de sabons, i Hyunday, com a constructora. També és una prova d’això que, vista la reputació internacional actual de la producció audiovisual coreana (entre el Gangnam Style i El juego del calamar, Paràsits o les KPop Demon Hunters, les exportacions de la «indústria del contingut» han crescut un 313%), el Govern hagi activat ja diversos plans estratègics per treure’n partit. L’últim, vigent fins al 2030, valorat en 30.000 milions d’euros.

Ho anomenen ‘Hallyu’ (que es podria traduir com ‘l’onada coreana’), aprofundirà la doctora de la Fundació Coreana per a l’Intercanvi Cultural Internacional (KOFICE), Hyunji Lee, i sospiten, encara que sigui molt difícil de comprovar, que és un dels motors de creixement dels sectors de la gastronomia o la bellesa.

La tercera mostra d’agilitat i de la bona sintonia del sector públic i privat és l’alt nivell de digitalització de l’Administració pública. Segons el responsable de l’Agència d’Informació Nacional per a la Societat, Hyeongsoon Kim, el 89% de la població utilitza les eines digitals del Govern i el país ha liderat dues vegades l’índex de governs digitals de l’OCDE.

«Corea és una societat supertecnològica, tothom va amb el mòbil, tot està hiperconnectat i la gent no posa problemes a provar coses noves», reflexiona l’emprenedor barceloní Carlos Kik. «Les ajudes estan molt bé, però no serveixen de gaire si no saps què fer amb elles en el temps adequat; necessites gent que sàpiga el que està fent i on vol arribar, a més de facilitats burocràtiques, perquè t’has de moure superràpid», insisteix.

No menteix, vist tot el que han vist aquests dies aquesta vintena d’empresaris (primeres espases de BonÀrea, La Mallorquina, Marlex, Mullor, Parlem i el RACC, entre molts d’altres).

Des d’un centre de demostracions de Hyundai on tot són tecnologies immersives per viure en carn pròpia com veuen el futur de la mobilitat –espòiler: vehicles voladors, robots gestors d’emergències o vagons d’autobús i metro autònoms que diuen preveure posar en marxa entre el 2028 i el 2030– fins a l’Eco Delta Smart City, una vila ja nascuda com a ‘smart city’ on viuen gratis una trentena de famílies des de fa quatre anys a tall de prova pilot. A les oficines de Naver, el Google sud-coreà, hi ha un Starbucks dins i són robots els que reparteixen el cafè als diferents pisos d’un edifici que té fins a un centre mèdic d’ús privat per als treballadors.

Precisament, una de les cares amargues de tot això és la cultura de feina dominant. Aquest país té regulat treballar fins a 52 hores a la setmana, les 40 habituals i un màxim de 12 hores extres, que és el comú, per exemple, entre els directius de Samsung, que treballen de dilluns a dissabte. També és norma que a les instal·lacions de les empreses més capdavanteres hi hagi de tot per aconseguir que el treballador estigui el màxim temps possible a l’oficina.

Competitivitat des de petits

La competitivitat és ferotge, constataran Roger Royo, president de la Cambra de Comerç d’Espanya a Corea; Bekiu Kim Jung, delegat del Govern a Corea del Sud, i alguns dels membres de l’equip que l’agència de promoció empresarial catalana Acció té allí. El 40% del pressupost d’una família acostuma a anar a acadèmies i formació extra per als fills, i això que l’educació és gratuïta al país. Així passa que a Corea del Sud es doni la taxa més alta de suïcidis de tots els països de l’OCDE: 23 de cada 100.000 habitants van morir d’aquesta manera el 2022, enfront dels 7 d’Espanya, per exemple.

«Si el model que ens ha de permetre mantenir un sistema econòmic bàsic és el model de creixement de l’est asiàtic, mirem com són les ciutats [molt poc urbanes i amables amb el vianant], com es construeixen els edificis, les hores que treballen... això és una cosa que m’enduc com angoixa», reflexionarà un dels membres de la comitiva, en la reunió de tancament del viatge i conclusions. «Tenen una cultura molt jerarquitzada, molt diferent de la nostra, ho veig poc traslladable en un context social i econòmic com el de Catalunya», opina un altre.

«Té punts que no compraríem, probablement no vindríem a viure aquí, però el que han fet té molt mèrit», reivindica Guixà, per tancar una reunió que ha servit, en realitat, per enumerar les coses extrapolables.

¿Què pot imitar Catalunya?

En els seus discursos, els empresaris i acadèmics destaquen la «il·lusió» i l’«energia» percebudes en general, la sintonia entre totes les parts que influeixen en el desenvolupament d’un país, que el seu Govern hagi sabut definir les prioritats col·lectives i, especialment, les facilitats (o, si més no, les no-traves) burocràtiques, una cosa que creuen que falta a Catalunya i a Espanya.

«Hem vist una estratègia de país a llarg termini, però també una estratègia de comunicació de país, podríem treure molt rendiment de tenir una estratègia cohesionada a Catalunya», diu un d’ells, que insisteix en la idea que, davant totes les amenaces que té Corea del Sud actualment (el creixement de la seva economia comença a alentir-se, els aranzels, la brutal competència de la Xina...), «no es veu derrotisme, hi ha esperit de lluitar per aconseguir-ho».

Notícies relacionades

L’FP suïssa o com tenir un atur juvenil quatre vegades inferior al d’Espanya

CaixaBank es proposa ser "aliat estratègic" d’un sector "clau"

«Tenen molta capacitat d’autocrítica, d’espavilar-se i cultura de no queixar-se, fer i no esperar que sigui l’Administració la que els faci la feina», coincideix un altre. «No s’encavalquen, entenen que cadascú té el seu rol i se centren en les capacitats de cada un», destaca una tercera. «A Catalunya tenim molts dels seus ingredients, però falta aquest alineament i incorporar molt més la innovació i la tecnologia», opina un quart membre de la comitiva.

En aquest sentit, una de les propostes sorgides és la creació d’un ‘think tank’ per definir una estratègia de país d’aquest tipus. També focalitzar-nos molt més en la figura de Gaudí com a reclam mundial. I, per descomptat, adoptar en la mesura possible la cultura del ‘pali-pali’. «Sembla una broma, però és essencial», apuntalen.